Carretero: "La independència no vol dir ser enemic d’Espanya"

Joan Carretero entrevistat per 'El debat'

Va formar part del Govern, designat per ERC, en el primer tripartit. I el va abandonar, com també va abandonar la formació republicana posteriorment, per impulsar una via cap a la independència que considera més directa i efectiva: proclamar-la unilateralment des del Parlament, abstenint-se, mentre no hi hagi una majoria de diputats independentistes, d’entrar en un “govern autonomista”. Amb aquesta idea –i amb un competidor directe que té plantejaments molt similars– es presenta ara a les eleccions Joan Carretero, candidat a la presidència per Reagrupament Independentista. de tot plegat n'ha parlat amb eldebat.cat.
 
El dia 28, els votants independentistes tindran tres opcions principals: ERC, SI i Reagrupament. Per què haurien d’optar per Reagrupament?
Nosaltres fa temps que vam dissenyar un full de ruta per a la independència. Que és indestructible, no es pot discutir, atès que fa gairebé quatre anys que el vam posar sobre la taula i ningú no ha donat cap raó per la qual s’invalidi. El nostre full de ruta és assolir una majoria de diputats al Parlament de Catalunya, que aquests facin, dins del Parlament, que és on toca, un acte de sobirania, que iniciïn el procés de la independència i el reconeixement internacional de Catalunya com a Estat lliure d’Europa. El nostre full de ruta és impecable i l’hem defensat tot aquest temps. A més a més, nosaltres volem un país de qualitat, amb una llei electoral on l’elector triï directament el seu diputat, amb districtes petits i uninominals. Volem una llei de limitació de mandats, una llei d’incompatibilitats molt més dura que la que tenim ara, una llei de partits que limiti les seves despeses i els faci absolutament transparents... En definitiva, nosaltres volem un país lliure i un país millor. Per això som, modestament ho haig de dir, els que tenim el millor programa.
 
Pel que fa al més essencial, la via cap a la independència per una proclamació unilateral des del Parlament, així com pel seu caràcter transversal, el seu partit no es diferencia gens del de Joan Laporta
Nosaltres fa quatre anys que ho diem, això, i aquest nou partit fa tres mesos que ho diu, perquè abans preconitzaven d’altres vies. És lícit que la gent canviï d’opinió, i millor que s’apuntin a la nostra via. En tot cas, fa molt de temps que la treballem, que la defensem, no és una cosa improvisada i, per tant, nosaltres estem a disposició del país per a tots aquells ciutadans que pensin que és la via més coherent, més consolidada i més treballada.
 
Per què li convé a Catalunya la independència?
Perquè no tenir-la és la decadència més absoluta des del punt de vista econòmic, això és una evidència científica, no hi ha ningú que ho pugui rebatre. El pressupost d’aquest any té 33.000 milions d’euros de despesa, i només en té 23.000 milions d’ingressos. És a dir, tancarem un pressupost amb 10.000 milions, com a mínim, de dèficit. Que s’ha d’acumular al deute que ja tenim. Per tant, des del punt de vista econòmic, és inviable dependre de l’Estat espanyol, atés que cada any ens prenen el 10 per cent dels nostres recursos, ens prenen aquests 22.000 milions d’euros que ja s’han fet famosos. Però, a més, des del punt de vista lingüístic, formar part d’Espanya farà que la nostra llengua sigui d’aquí a quatre dies una llengua residual, que només parlarem quatre gats.
 
Des del punt de vista de la cohesió social, a més, nosaltres no podem fer altra cosa que cures paliatives, per exemple, en un tema tan important com la immigració. No podem decidir els fluxos o els permisos de residència, no podem decidir que aquesta gent s’incorporin en la nostra llengua a la nostra nació. A hores d’ara no hi ha cap argument, com fins i tot va dir el senyor Pujol fa dos dies, per anar contra la independència.
 
Duran Lleida n’ha donat un argument “sentimental”, explicant que el seu pare viu en un poblet de l’Aragó i que ell no voldria viure en un país diferent al del seu pare
Els problemes familiars que pugui tenir el senyor Duran Lleida, a mi em preocupen zero, a mi em preocupa el meu país i no on visqui el pare del senyor Duran Lleida.
 
De tota manera, aquesta motivació sentimental sí que s’ha apuntat que la podrien tenir molts catalans d’origen espanyol, o que se senten espanyols, per no optar per la independència
Els ciutadans d’origen espanyol que viuen a Catalunya, que han decidit viure-hi ells, els seus fills i els seus néts i, per tant, formar part de la nostra nació, podran anar a veure els seus familiars igual que ara. No canviarà res, perquè, afortunadament, en l’estat que nosaltres proposem, a la Unió Europea, hi ha llibertat de moviment de persones i de béns. Per tant, no hi haurà cap diferència des del punt de vista d’anar a saludar la família. Tenir un estat, avui en dia, no és ser enemic d’Espanya. És tenir les eines, els mecanismes de representació per defensar els nostres interessos al món.
 
Hi ha un exemple molt fàcil d’entendre. Hi ha comunitats de veïns que estaven vivint en fora del nucli més important del poble, i un bon dia van decidir tenir un municipi propi. Això no feia que no poguessin anar al municipi mare, ni que no hi poguessin tenir bones relacions. Només que tenien els mecanismes, un ajuntament, que treballava pels seus interessos. I no van anar contra l’altre municipi, sinó a favor seu.
 
D’aquestes motivacions per voler la independència, vostès li donen més importància al factor econòmic?
Per nosaltres és tan important el factor nacional com el factor econòmic. L’independentisme, com que és minoritari, moltes vegades ha d’aguantar grans pressions en contra, ha d’intentar convèncer molta gent. I a vegades buscar el sistema fàcil d’aconseguir adeptes. És evident que la qüestió econòmica és molt important, és fonamental. Però, si no hi ha la qüestió nacional, el problema no es resol mai. Li poso un exemple molt fàcil. L’Argentina va ser lliure quan els descendents dels espanyols van deixar de concebre’s a ells mateixos com a espanyols i quan, a més a més, van tenir interessos econòmics que els ajudaven a sortir de la metròpoli.
 
Motivació econòmica i nacional, doncs?
Si no es conjuguen els dos elements, és impossible. L’altra dia em deia un senyor, d’adscripció espanyola: “Escolti, si només és un problema d’espoli fiscal, negociïn millor els termes del sistema de finançament”. I tenia raó. L’espoli fiscal és la porta d’entrada a voler un estat propi. Però no és definitiu. És una condició necessària, però no suficient. A mi em fa gràcia quan els independentistes o els catalanistes es pensen que mai ningú que no sigui català d’origen des de fa vint generacions podrà estimar aquest país. Aquest país també pot ser estimat per gent que fa relativament poc que hi són.
 
Posem la hipòtesi que ja hi ha 68 diputats independentistes...
Posi-hi 69, que és més divertit
 
...69 diputats independentistes, doncs, que proclamen la independència des del Parlament. Quins passos s’haurien de seguir després?
Evidentment, avisar la comunitat internacional que volem prendre aquesta mesura. Avisar que, evidentment, la prenem de forma democràtica, que els diputats que l’aprovaran han anat a les eleccions amb un programa electoral clar, i que els ciutadans saben què volen. I que demanem a la comunitat internacional que reconegui el nou Estat. Això generarà moltes negociacions amb molts països i necessitarà un temps de maduració per part de tothom. I les grans potències ens exigiran, segurament, que fem un referèndum per ratificar allò que ha decidit el Parlament. Farem el que han fet altres nacions.
 
I seguirem automàticament a la Unió Europea? Perquè l’independentisme ho dóna per fet, però hi ha qui no hi està d’acord
És molt senzill. Vostè i jo som, a hores d’ara, ciutadans de la Unió Europea. I no està previst que ens expulsin. No sé per què ens haurien d’expulsar per haver pres una decisió democràtica. Formem ja part de la UE, som ciutadans europeus a tots els efectes i continuarem sent-ho, sense cap mena de dubte. És més, si a nosaltres ens posessin unes condicions per reingressar a la UE, també l’hi haurien de posar al nou estat que es crearia, que seria Espanya sense Catalunya.
 
El català seria l'única llengua oficial?
En la proposta que fem de Constitució, l’única llengua oficial és el català, que és la llengua pròpia de Catalunya. En tot cas, nosaltres afegim que ningú pot ser discriminat per motiu de la seva llengua. Nosaltres farem allò que fan els estats normals. A la república francesa, la llengua és el francès; al regne d’Espanya és el castellà i a Itàlia és l’italià, ni més ni menys.
 
Contemplen algun status especial per al castellà?
Entenem que la nostra llengua és el català, que tota la gent que vingui aquí s’hi pot incorporar perfectíssimament en català. El que passa és que els hi respectarem, com no pot ser d’altra manera, el dret a conèixer i parlar el seu idioma. Aquí no serà perseguit ningú per parlar en castellà. Però, suposo que tothom convindrà amb mi que el fet que, d’aquí poc, hi hagi 700.000 persones que el seu idioma sigui el xinès, no farà que declarem el xinès com a llengua oficial. En tot cas, això ho decidirà en el seu moment el Parlament, democràticament elegit. Nosaltres no podem dissenyar com serà el país.
 
Un dels arguments preferits dels contraris o escèptics amb la independència és que les empreses catalanes podrien perdre part del mercat espanyol
Això ja està bastant estudiat. Hi ha empreses que no patirien gens, n’hi ha que patirien una mica i n’hi ha que patirien una mica més. En tot cas, serem un país de la UE, Espanya, suposo que també, per tant hi haurà una llibertat absoluta de moviment de béns i de persones. Jo no m’imagino els espanyols fent boicot a les empreses catalanes, com no m’imagino els catalans fent boicot a les empreses espanyoles. Farem allò de l’acudit del dentista: “Oi que no ens farem mal?”. Per tant, estic convençut que tots serem civilitzats i ningú no farà boicot.
 
Si ja es va fer un boicot al cava per unes manifestacions d’un polític català, no es faria per la independència? Almenys, en un moment inicial?
Sap qui va acabar ràpidament amb el boicot al cava? Els productors de vins de la Rioja, que van dir que prou de farruqueries, perquè, si no ho tinc mal entès, el 80 per cent del rioja es ven a Catalunya. En el segle XXI, parlar de boicots es voler fer por. És cert que l’argument de la por els ha servit a molta gent durant molt de temps, però nosaltres ja no ens el creiem. Aquí no hi haurà boicots, i si n’hi ha, potser hi haurà més perjudicis a l’altra banda que aquí.
 
Parlem d’una altra hipòtesi. Que, en comptes de 69 escons independentistes, només n’hi hagi un grapat. Què farien els diputats de Reagrupament durant la legislatura?
Depèn. Com és obvi, si som al Parlament és per treballar pel que considerem millor per a Catalunya. I decidirem, en el moment puntual de cada votació, el que és millor per al país, com qualsevol diputat amb quatre dits de front. En tot cas, presentarem una llei electoral, una llei d’incompatibilitats, una llei de mandats, etcètera.
 
Ja ha dit vostè que en el moment de la investidura, si depèn dels seus vots, prefereixen que sigui president Mas que no Montilla. Li posarien alguna condició, per donar-li el vot?
No. Com que no volem entrar en cap govern autonòmic de cap mena, no li posarem cap condició. Atès que ell en sap molt, i que sembla que aconseguirà un concert econòmic d’aquí a quatre dies, ja s’ho podrà fer tranquil•lament sol.
 
No hi ha cap possibilitat que entrin en un Govern?
Cap ni una
 
Ni tan sols si aquest Govern proposés fer unes passes decidides cap a la independència?
Home, si aquest Govern volgués proclamar la independència... Cosa que no podria, perquè, que jo sàpiga, els convergents no aniran a les eleccions amb un programa que digui que proclamaran la independència si tenen majoria. Nosaltres fem ciència ficció fins a un cert punt, però no pas tanta. Per tant, ja li puc assegurar que nosaltres no serem en cap govern autonòmic de gestió autonòmica.
 
Només una mica més de ciència ficció: i si el Govern plantegés fer un referèndum per la independència?
Això és impossible. Els referèndums, a Catalunya, mentre formem part de l’Estat espanyol, els autoritza l’Estat espanyol, no el Govern de la Generalitat. I jo no sóc capaç d’imaginar-me ni el senyor Zapatero ni el senyor Rajoy signant un decret d’autorització d’un referèndum per la llibertat de Catalunya. Els que proposen fer un referèndum, francament, que s’ho facin mirar.
 
Donarien suport al concert, si ho proposa CiU?
Tot el que sigui que ens tornin els calers, evidentment que hi estem d’acord. No seríem tan estúpids com per dir: “independència sí, concert no”. Però el concert és més difícil que la independència. El concert depèn que l’altra part concerti amb tu. I, a hores d’ara, el Tribunal Constitucional ha dit clarament que Catalunya ha de tenir el mateix sistema de finançament que la resta de les 15 comunitats autònomes de règim comú. Per tant, això és impossible. Ho diu la Constitució, ho diu la sentència del Constitucional i ho diuen, cada dia que passa, els espanyols. Ja ens han contestat. Insistir-hi, francament, em sembla viure d’il•lusions.
 
Amb quants diputats es donaria per satisfet?
Amb els que tinguem. Ara no en tenim cap. Tenim l’accés barrat i prohibit als mitjans públics, i també el tenim absolutament prohibit en molts de privats. Per tant, ho tenim difícil. No tenim cap mitjà que jugui amb nosaltres. Uns que no en tenien cap fa quatre anys i ara en tenen tres, Ciudadanos, van tenir molta premsa espanyola al darrere. Nosaltres no tenim ningú. No hi ha cap diari ni cap cadena d’abast nacional que ens doni el més mínim joc. No ens queixem, perquè ja sabíem com aniria.
 
Pot ser que els diaris els fessin més cas abans que ara?
Determinada premsa, quan jo formava part d’Esquerra i era d’un sector dissident d’Esquerra, si que els hi feia certa gràcia. Després ja no els ha fet cap gràcia. A més, tots els partits parlamentaris pressionen perquè nosaltres no sortim enlloc. Tenim una democràcia de molt baixa qualitat i qualsevol pot pressionar a qui sigui. La majoria dels mitjans viuen de les subvencions del Govern, per tant, ja sabem a què juguen
 
Fem un tercer supòsit sobre els resultats: que Reagrupament no obté representació, com apunten algunes enquestes. Si fos així, què farien després de les eleccions?
Hauríem de reunir-nos amb els nostres associats, parlar-ne, i decidir entre tots què fem. És evident que, tant de bo ens equivoquem, la independència no s’aconseguirà en aquesta legislatura, i caldrà treballar per assolir-la. Com ho farem i amb quines eines, ja ho veurem. No depèn de mi ni de la Junta Directiva de Reagrupament, sinó de la majoria dels associats.
 
I vostè, en concret, què faria si no és diputat?
Jo ho tinc clar, jo continuo a la meva consulta. De fet, el dia 29 a les nou del matí haig de ser-hi, ja està programat. El dia 30, a més, tinc guàrdia 24 hores, o sigui que ho tinc clar. Jo he fet de metge tota la vida d’adult. Només vaig deixar-ho els dos anys que vaig fer de conseller. Perquè era incompatible, i perquè tampoc m’hagués donat temps. Però, quan arribava a casa, el primer que veia era el meu maletí, perquè tenia clar que la meva feina era fer de metge, i que l’altre era conjuntural.
 
Quin horitzó temporal contemplen per a la independència?
Posar-hi horitzons temporals és jugar, de vegades pot ser divertit... El que sí que penso és que la independència s’ha de produir en un termini relativament breu de temps –que no vol dir allò de “l’ara, o mai”. La pressió perquè desapareixem és molt potent. Fa relativament pocs anys, en termes històrics, hi havia pobles de Catalunya on hi havia gent que només sabia parlar català. Ara això ja és impossible. Els mitjans de comunicació en altres llengües són potentíssims i la pressió dels estats per ofegar tot allò que no sigui l’standard oficial és brutal. Si no tenim un estat per defensar-la, la nostra llengua perdrà força, prestigi social i capacitat de penetració. Penso que si en un termini màxim, màxim, de 12 anys no tenim encarrilada la nostra independència tenim molts números per deixar d’existir com a nació diferenciada.
 
Acabem amb una pregunta que preocupa moltíssim molts independentistes. Després de la independència, en quina Lliga hauria de jugar el Barça?
El Barça, fa molts anys, jugava bàsicament contra l’Europa, el Júpiter, el Sants... una lliga pràcticament de la ciutat de Barcelona. Això va quedar petit i es va constituir la Lliga espanyola, el més potent que es podia fer, i que durant molts anys ha tingut la seva força. Ara, l’única lliga que té interès és l’europea, la Champions. Per les resistències nacionals del estats, encara li costa de constituir-se com a lliga europea, però al final els interessos de les televisions ho imposaran. Per tant, el Barça jugarà la seva gran lliga Europa. I si, a més, hem de jugar una competició casolana, quina diferència hi ha entre un Barça-Corunya, un Barça-Lleida o un Barça-Girona? És més, això potenciaria el futbol català.

Vídeos:

10.280 lectures

Comentaris (2)

Nostra llengua Catalana en perill d'extincio !
Si no hi ha Independencia molt rapidament dels nostres homes politics, es segur que el catalan com a llengua va desapareixer de manera segura !!!
clar i catala
Cal aprofitar al màxim internet per que la gent sàpiga el vostre missatge. Visca Catalunya Lliure

Total 2 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament