Què va perdre Catalunya el 1714?

Les corts catalanes van donar beneficis socials i col·lectius a la plebs, d'aquí la resistència popular a les tropes de Felip V
Què va perdre Catalunya el 1714?

A ningú no se li escapa que l'enrarit clima polític actual ha condicionat el discurs històric al voltant del Tricentenari de 1714. Si, en general, l'empremta del discurs sobiranista ha marcat la commemoració, caracteritzada per la idealització i la simplificació en detriment de l'anàlisi, a les files espanyolistes els resultats no han estat diferents. Diversos historiadors i escriptors han glossat les suposades excel·lències del nou règim borbònic que va escombrar la vella estructura política catalana i va donar llum a l'arrencada econòmica, gràcies a les bondats del despotisme suposadament il·lustrat.

No cal ser nacionalista per sostenir que l'evolució constitucionalista que va culminar a les Corts de 1701 i de 1706 constituïa un avanç indiscutible en la línia del parlamentarisme, partint de la base que les lleis estaven per sobre del príncep.

Les Constitucions catalanes emparaven beneficis socials col·lectius en els àmbits de la guerra, la fiscalitat, l'economia, la justícia i la llibertat, més enllà dels quals gaudien els privilegiats. Una dada a tenir en compte per entendre la resistència popular de 1714 a favor d'unes llibertats gens etèries.

Els que qüestionen aquesta evidència afirmant que es tracta d'una especulació virtual, d'una mitificació, no fan més que negar la realitat del model català, fundat en una arrelada cultura constitucionalista enfront del poder del rei, diferent al de Castella, en el si de la monarquia composta.

La liquidació de l'Estat català i dels mecanismes de participació política (Corts, Diputació del General, municipis) va constituir un clar retrocés polític

Allò real i tangible són els resultats legislatius d'aquelles Corts que, segons Felip V, van deixar als catalans més repúblics que el parlament abusiu dels anglesos. Incloïa avenços com el Tribunal de Contrafaccions, que donava curs a les reclamacions contra les actuacions dels oficials reials i senyorials contràries a les lleis.

La liquidació de l'Estat català i dels mecanismes de participació política (Corts, Diputació del General, municipis) va constituir un clar retrocés polític. No es tractava d'una democràcia, sinó d'un sistema representatiu que donava veu als estaments. Que admetia en els consells municipals la presència dels artesans, és a dir, de l'home comú, raó per la qual el marquès de Gironella va aconsellar a Felip V que havia d'aprofitar la conquesta per exaltar l'autoritat de la veritable noblesa, retallant la massa de la plebs.

Per contra, ¿quina modernitat significava la Nova Planta? Un sistema que va imposar el nomenament directe dels càrrecs o la seva venda, que va establir una militarització que afectava fins i tot el càrrec de corregidor, que va donar ales a una corrupció municipal que falsejava el repartiment del cadastre, sota l'empara del capità general.

Van ser tantes les protestes dels gremis entre 1740 i 1770 (evocant sempre el millor sistema anterior) que el Consell d'Estat es va veure obligat a incoar investigacions: el governador de Lleida, Mateo de Cron, va ser considerat culpable de mala administració, embolics i usurpacions, sense que fos apartat del càrrec perquè era militar, com també va succeir amb el capità general marquès de la Mina.

A Catalunya a mesura que avançava el segle, mentre el desenvolupament econòmic s'afermava, el divorci entre poder polític i societat creixia. Com si el temps no hagués passat, el 1773, durant la revolta contra les quintes, els gremis van crear una Diputació, organisme destinat a fer front a la situació.

Les autoritats borbòniques no van dubtar a qualificar-lo com un cos republicà incompatible amb la sobirania per establir a Barcelona una democràcia contrària a les lleis. Partien del clarivident (i gens il·lustrat) cas que als vassalls només incumbia la glòria d'obeir. Un principi, imposat per les armes el 1714, estrany a la cultura política dels catalans.

Joaquim Albareda és catedràtic d'Història Moderna de la UPF 

6.452 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament