Govern i oposició són peces fonamentals per al correcte funcionament dels sistemes polítics democràtics. Els governs s'han convertit en el centre de gravetat dels estats contemporanis i en les democràcies representatives el principi d'alternança política exigeix ​​tenir a l'oposició partits polítics que garanteixin la continuïtat institucional. Si bé és inconcebible una organització política sense executiu, sí que hi pot haver dinàmiques polítiques que comptin amb una oposició molt feble o fins i tot inexistent. Aquest és, per desgràcia, el cas de Catalunya.

Ser el partit de l'oposició exigeix ​​complir, almenys, quatre requisits: oferir un programa multisectorial alternatiu a l'acció de govern, tenir un líder preparat per esdevenir president del govern, comptar amb un ampli equip de persones per ocupar carteres i alts càrrecs a l'Administració, i estar en condicions d'aconseguir una majoria electoral o parlamentària. A Catalunya no hi ha cap força política de l'oposició que tingui aquestes característiques i que, per tant, es pugui visualitzar com a alternativa real de govern. Una oposició fragmentada, multipartida, ideològicament heterogènia i amb partits amb més tendència a pactar amb la majoria governamental que no pas a sumar sensibilitats opositores, és el somni de qualsevol govern minoritari.

Formalment, segons la disposició transitòria segona de la Llei 13/2008 de la Presidència de la Generalitat i del Govern (aprovada per tots els partits excepte el PP), el cap de l'oposició és Oriol Junqueras, president del grup parlamentari de l'oposició amb més escons (ERC). La signatura d'un pacte de legislatura amb la formació que governa no apareix com a causa de pèrdua d'aquesta condició i tampoc no implica necessàriament deixar de fer oposició, com adverteix també la clàusula cinquena del pacte entre CiU i ERC: "En aquells àmbits on no s'arribi a un consens, els grups parlamentaris tenen plena llibertat d'acció política i de posicionament". Tot i el seu actual èxit a les urnes i amb unes bones prediccions electorals, ERC no pot presentar-se com a partit de l'oposició si, atenent la conjuntura política, es limita a garantir l'estabilitat del govern de CiU i refusa, per ara, presentar un programa de govern d'esquerres alternatiu a la dreta convergent. D'altra banda, ERC és conscient que no posseeix encara prou recursos humans afins per rellevar amb garanties els centenars de càrrecs polítics de l'Administració.

El PSC es troba en l'ambivalència d'atribuir l'essència de la política opositora i l'ànim d'arribar a acords amb CiU per ressuscitar la sociovergència, encara que només sigui per mantenir in extremis  les constants vitals d'una organització moribunda. Un partit amb un líder desacreditat, una militància en procés de "trencar files" i una base electoral reduïda, difícilment pot presumir de ser una opció vàlida de govern. Per la seva banda, el PP, que sempre ha estat un partit feble a Catalunya, també es troba en plena crisi de lideratge i disminuint les seves expectatives electorals. Els aires d'intransigència, ineptitud i corrupció que arriben de la Moncloa no contribueixen  tampoc situar la formació de Sánchez Camacho al podi de l'oposició.

ICV-EUiA segueix sense modificar els arguments de la seva activitat opositora: valors d'esquerres, polítiques socials i regeneració democràtica. Però en moments de profunds canvis socials i de nous reptes polítics potser també convindria renovar idees, i sorprèn que la formació ecosocialista no aconsegueixi emergir com el referent de l'esquerra a Catalunya amb un PSC decaigut i una ERC seduïda per la dreta governamental.

Finalment, hi ha dues formacions parlamentàries més, Ciudadanos  i la CUP, que, tot i ser molt diferents, comparteixen bones perspectives electorals, però insuficients per assolir objectius de govern. Un per resignació i l'altre per convicció, tots dos partits dirigeixen la seva activitat política cap a altres finalitats. Ciudadanos  persisteix a serun partit rebequeria i monotemàtic que no sap com situar-se de gran en l'eix esquerra-dreta, ni quins seran els seus aliats polítics. La CUP es manté fidel a la seva vocació de partit protesta, radical, socialment multisensible i més pendent del carrer que no pas de les institucions. Aquí tampoc hi ha llavors perquè brot un partit d'oposició que substitueixi el govern convergent.

Aquest és el lamentable panorama de la nostra oposició i la sort o l'habilitat del govern minoritari de CiU, que té garantida l'estabilitat amb un pacte de legislatura i que ha sabut anul·lar qualsevol oposició capaç de generar un nou govern. La societat catalana pateix per partida doble: té un govern incapaç d'evitar la injustícia quotidiana de la crisi i, a més, observa amb desesperació que no hi ha alternativa de govern a l'actual impotència de l'executiu d'Artur Mas.

Jordi Matas Dalmases  és catedràtic de Ciència Política de la UB