Amb tots els escenaris oberts

Salvador Cardús durant l'assemblea de Reagrupament

La gran manifestació del passat 10 de juliol a Barcelona potser no és exactament el principi i el final de res en concret, però sí que va expressar una cosa molt important: que la ciutadania catalana ha comprès a la perfecció que el model autonòmic ha arribat al final. La promesa de futur associada al nou Estatut de 2006, l'horitzó que s'assegurava per als propers 25 anys s'ha esvaït. El projecte federalista i la confiança en un estat plurinacional dels partits moderats catalans se n'han anat en orris de manera rotunda i inapel·lable. I ara, la majoria dels catalans espera dels seus líders polítics que els proposin alternatives creïbles per poder seguir confiant en el país.

El que potser és nou és que no es tracta -com alguns pretenen- d'una mostra d'irritació típica catalana, d'aquelles que es calmen amb només expressar-les. A la manifestació del 10 de juliol, en la qual no hi va haver cap aldarull digne de menció, ni una sola paperera trencada en quatre hores de lent trajecte, van predominar les cares d'alegria, la presència de milers de famílies al complet, amb avis i fills en cotxet, expressant el seu desig de futur i les ganes de recuperar l'autoestima que fins fa quatre dies estava absolutament malmesa. Que ningú no s'enganyi: la premsa socialista -El Periódico de Catalunya- i la premsa conservadora -La Vanguardia-, cap dels dos favorable a la secessió, publica enquestes diàfanes, l'última amb un 47% de ciutadans a favor de la independència i només un 36% en contra. I això no és escuma.

Alguns han volgut comparar, i contraposar, la manifestació del 10 de juliol amb l'alegria als carrers per la victòria de la roja. Es tracta d'un efecte òptic produït per la casual proximitat. Però el de la roja responia a un mes sencer d'exasperació futbolístico-patriòtica, en què tots els mitjans de comunicació estatals van ajudar sense reparar en despeses. A més, el negoci comercial a propòsit del campionat va acabar omplint la resta de buits comunicatius: bancs, electrodomèstics, cerveses, companyies elèctriques... 

A Catalunya, és cert, molts van sortir al carrer amb la bandera rojigualda. Però que ningú no s'enganyi amb el perfil sociològic dels que més onejaven aquesta bandera. Com ha assenyalat agudament Vicenç Villatoro, els barris amb més ensenyes són els d'alta immigració estrangera, la meitat de les quals són d'afirmació nacional davant els forasters, i l'altra meitat, dels forasters amb necessitat de buscar l'acceptació del veïnat. Les banderes espanyoles, en resum, en molt pocs casos van ser banderes contra les aspiracions sobiranistes catalanes. Catalunya és una societat moderna i complexa, on caben tot tipus d'emocions identitàries que poc tenen a veure amb les aspiracions polítiques.

En canvi, la manifestació es va celebrar amb una modestíssima campanya prèvia d'invitació i sense el suport entusiasta dels mitjans de comunicació de més audiència: alguns d'ells, sense oferir cap informació, altres, amagant-la de manera provocativa, i fins i tot alguns, manipulant els fets; convertint una breu esbroncada en la manta fàcil per a tapar els centenars de milers d'assistents.

La convocatòria de la manifestació va haver de resoldre una desgraciada polèmica partidista per l'eslògan de capçalera, i va concentrar multituds tot i les dificultats per arribar al centre de la capital, cosa que va dissuadir molts a mig camí. La manifestació, en temps de suposat desafecte cap a la política, va mobilitzar moltes consciències polítiques que van expressar sense embuts el desig d'independència. Ni tots, ni tots en el mateix sentit, perquè es van sumar a les proclames independentistes ciutadans que solen votar tot l'arc polític catalanista -PSC, CiU, ERC, ICV- i altres que militen en l'absentisme, el vot en blanc o que segueixen a la recerca d'un nou partit. 

Però insisteixo en el fet que la manifestació és símptoma de moltes coses de més profunditat. Tot i que els partits tradicionals es van posar al capdavant de la manifestació, aquesta es va organitzar des de la societat civil catalana, a la qual alguns ja donaven per morta. Milers d'organitzacions, fins i tot moltes d'empresaris convençuts que Espanya ja no és el seu millor mercat, van contribuir al seu èxit. De manera que la manifestació anava dirigida no tant a protestar contra el Tribunal Constitucional o contra els enganys del Govern espanyol, sinó especialment cap als polítics catalans. Ells són els que han hagut d'assumir la major pressió, i ells són els que hauran de reaccionar abans de les pròximes eleccions. 

La manifestació també era expressió del desig de recuperar l'autoestima. I es va aconseguir. Ningú no podrà seguir dient que el que "realment importa" als catalans no són la sobirania o l'Estatut i que només estem preocupats per les carreteres, les escoles o els hospitals, i ser creïble. El que és cert és que Catalunya ja ha entès que infraestructures, escoles i hospitals, i la sortida de la crisi o la defensa del sistema financer, només poden recuperar la seva posició capdavantera si s'aconsegueix la independència o una cosa que s'hi assembli molt.

A ningú no se li escapa que, davant dels moviments de fons sobiranista a Catalunya, l'Estat i els seus aparells de propaganda -públics i privats- llançaran els seus atacs més durs després de vacances. L'argument principal serà l'amenaça a una possible divisió de la societat catalana, a la ruptura de la unitat civil. Ja s'han vist els primers moviments, i està per veure si els partits centrals, CiU i, molt especialment, PSC, ho resistiran. Tampoc no sabem si els partits independentistes resistiran de manera intel·ligent les provocacions. Però no tinc cap dubte que el recurs a la por al conflicte social estarà ben alimentat. 

Sigui com sigui, Catalunya ha d'afrontar els propers anys el repte de dibuixar un nou horitzó. En aquests moments, tot ha quedat obert. Les eleccions són molt a prop i difícilment podran recollir la nova situació amb tota claredat. Les velles estructures entelaran el que estigui per venir. No hi ha res escrit i la llibertat gairebé mai no és una fatalitat sinó el resultat d'un combat responsable i valent. 

Com escrivia el nostre poeta Miquel Martí i Pol, "tot està per fer, i tot és possible". Veurem de què som capaços.

11.688 lectures

Comentaris (0)

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

La sentència està cuinada i ben cuinada?
 I ara... que malpensats....
 Cuinada i ben macerada...
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament