En l’esborrany del projecte de preàmbul de la Constitució Europea que es va redactar l’any 2004 figurava aquestes paraules de Tucídies, el pare de la història: “La nostra Constitució es diu democràcia perquè el poder no està en mans d’uns pocs, sinó de la majoria ”.

En el text final, la frase ja no hi figurava. El text va néixer tan fred que ni tan sols va ser ratificat per tots els estats membres, perquè va fracassar en els referèndums de França i Holanda i, finalment, la Unió Europea va córrer a trobar la seva personalitat jurídica en el Tractat de Lisboa l’any 2008, a qui ningú se li va passar pel magí de posar a referèndum.

Però, per què va fracassar el tractat de l’anomenada Constitució Europea? Amb la perspectiva d’uns quants anys, possiblement, perquè Europa temia definir la seva identitat reconeixent el dret històric dels pobles que la configuren, renunciant així a consolidar una entitat jurídica basada en l’estat del benestar i el respecte a la diversitat lingüística i cultural, bastida sobre la tradició grecoromana i judeocristiana i que s’ha organitzat en diversos estats, les fronteres dels quals han estat alterades al llarg de la història. Podríem dir que hi ha una assignatura pendent, la de la cohesió ciutadana, que hauria d’enfortir definitivament l’ànima europea. Si durant uns anys l’objectiu era eixamplar la Unió Europea i enfortir-la amb una moneda i una definició legal, ara per ara costa de trobar-li l’objectiu de futur més enllà de la supervivència, que no és poc.

Amb el Tractat de Lisboa la Unió Europea va preferir tirar pel dret. Ser pragmàtica i fer operatiu el seu funcionament polític i institucional. Es va posar un president estable, es van establir uns mecanismes per a la presa de decisions entre els membres i es va reforçar el Parlament Europeu. I tot això, veritablement, calia fer-ho, perquè havia crescut en nombre d’estats i d’habitants.

Europa té una moneda europea, un Banc Central, fronteres visibles i invisibles  (el tractat de Schengen permet la lliure circulació als ciutadans europeus), unes institucions democràtiques, un himne i una bandera i, sobretot, atorga a tots els ciutadans europeus una ciutadania: la ciutadania europea. És com si Europa ja tingués la gramàtica i el diccionari, però encara no ha trobat la llengua.

Fins fa poc era clar que li mancava una unitat de decisió. Però les circumpstàncies històriques del moment, o l’atzar (un dels elements que Polibi deia que feien avançar la política), va fer que la Unió Europea es trobés immersa en la històrica crisi financera de Grècia d’aquest any. Després que Yorgos Papandreu fes públic el veritable deute real de l’estat, acumulat en governs anteriors, i després de dur a terme un pla duríssim de retallades en l’economia pública i, alhora, un pla important de privatitzacions de serveis públics, atès que no es podia devaluar la seva moneda, perquè era la moneda comunitària -l’euro- va demanar sortida a la Unió Europea, que ja va pel segon pla de rescat grec.

Europa va trobar la manera de rescatar Grècia. Amb més o menys brogit, amb molta pressió dels bancs i de les institucions financeres. Però ho ha fet. De passada ha posat al front del país hel·lè un economista, exvicepresident del Banc Central Europeu. I la gran Unió Europea ha respost així a la seva primera crisi seriosa. Si Grècia hagués sortit de l’euro començaria el procés de desintregració europea.

Institucionalment, per tant, la Unió Europea ha respost amb contundència a la seva primera crisi. Ha tingut capacitat de resposta. Ha marcat una manera de fer en temps mundialment convulsos. Fins i tot, amb una rapidesa poc propia de la Unió Eurpea, Merkel i Sarkosy, i darrera d’ells tot l’Eurogrup, ja estan pensant en generar un altre tractat per tal d’assolir una unió fiscal.

Però si la propera crisi no ve pel cantó que la Unió Europea té resolt, la gramàtica? I si la propera crisi europea ve per la seva assignatura pendent?

Què passarà si els catalans, ciutadans europeus, som capaços de generar un nou estat europeu?

De ben segur que sabrem la resposta. I no trigarem massa temps a conèixer-la.