Sembla ser que tothom a l’Estat espanyol té llicència per insultar-nos i, menysprear-nos i, el que és més greu fer de nosaltres i el territori una gran diana. On abans ens llençaven bombes, ara llencen desqualificatius: Insolidaris, “polacos”, separatistes, xucladors de la riquesa espanyola, avars, i tot un reguitzell d’infàmies de la boca d’un grapat de selectes espanyols, que no repetirem i que són conegudes per gairebé tothom. 

Han estat les consignes llençades a tort i a dret per espanyols, que mai no han sabut diferenciar un bou d’un camell, las que han fet forat a l’Estat espanyol. La normalitat a l’insult provinent d’Espanya és el silenci. Espanya rares vegades ens defensa, ans al contrari, la normalitat espanyola és la defensa de les diatribes proclamades pels insignes espanyols i, mentrestant nosaltres els catalans som els portadors del “políticament correcte”, no enfadéssim els espanyols, ni els poders fàctics, ni els grans partits politics, ni el rei.

Un està fart dels Fraga, dels Aznar, dels Peces Barba, de les Esperanza Aguirre, dels Ibarra, dels Bono, dels Ferran i Chacón, dels Albiol, del Vidal Quadras, i de les Sánchez Camacho. Fart d’escoltar l’insult i el seu posat imperialista, ells no pregunten, afirmen, els “catalans som espanyols i Catalunya és una Regió espanyola”. Ells, com els seus avantpassats, mai ens han tolerat, no han volgut ser demòcrates, mai han volgut preguntar-nos si volem ser i estar amb Espanya, sempre ens ho han imposat i les armes han estat el seu argument.

Doncs bé, ara cal ser políticament incorrectes. Això sí les formes no cal perdre-les. És moment de dir les coses pel seu nom, agradin o no, siguin rendibles electoralment o no, però cal fer-ho per la necessitat d’implantar noves formes de fer polítiques, per la transparència, per imprimir un estil, on puguem dir les coses pel seu nom. Per exemple, ara podríem dir que el Narcís Serra, ex-alcalde de Barcelona, ex-ministre de la guerra amb el PSOE, i president de Catalunya Caixa, és un prevaricador i mal gestor. Ell va fer modificar la llei de caixes per cobrar un sou de 300.000 euros any, amb la justificació que el càrrec era executiu. Doncs si era executiu és responsable del forat i del seu rescat pel FROP espanyol. Potser tocaria demandar aquest personatge.

Peces Barba només és la punta. A casa nostra tenim els de CiU, els Roca de torn que van rebutjar el concert econòmic i que van combregar amb el Títol 8è de la Constitució espanyola. L’exèrcit és el garant de la unitat indissoluble d’Espanya, Peces Barba, Roca i d’altres compartien sense fisures el nou projecte espanyol.

Catalunya retalla i ho fa amb les tisores grosses. Mentrestant l’Estat espanyol continua llençant milions d’euros. Caldria denunciar a la judicatura, la prevaricació d’un govern i d’anteriors per mantenir amb diners públics competències traspassades. Fer-ho és dilapidar els recursos dels contribuents. El cas de fer trens sense passatgers o aeroports sense avions és un tema que Europa haurà d’estudiar, per allò del cofinançament.

Tornant al tema del insult, comença a ser hora que nosaltres els catalans/es ens ho prenguem seriosament. Un poble no respectat és un poble sense dignitat i, de la mateixa forma que finalment hem aconseguit situar la independència en la centralitat política, el contingut del debat ha de ser inevitablement un país independent però amb dignitat.