Segon aniversari de la pèrdua de la nostra dignitat sobirana

Montserrat Tudela
Montserrat Tudela
Associada a Reagrupament

Avui fa dos anys que el Tribunal Constitucional de Espanya va expressar jurídicament que el poble català no és sobirà en la Comunitat Autònoma de Catalunya de l’Estat espanyol. Avui fa dos anys que les 12 persones que vetllen perquè la Constitució Espanyola s’acompleixi van emetre una sentència històrica: l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, que havia estat redactat i votat en el Parlament de Catalunya, en el Congrés dels Diputats,  en el Senat i, finalment, referendat pel poble de Catalunya, no encaixava dins la Constitució espanyola. És a dir, la regla màxima, els principis fonamentals sobre els que s’assenta el Reino de España accepta que una llei feta i votada per un parlament regional o autonòmic, pel parlament estatal i pels ciutadans, pot ser rebutjada per la voluntat política d’uns quants i expressada jurídicament i per tant, d’obligat acompliment.

En un Estat democràtic i social això, hauria comportat una revolta ciutadana a tot l’estat. No imagino els francesos, els alemanys, els suecs, holandesos, o britànics, acceptant l’anul·lació de la sobirania ciutadana i dels representants del poder legislatiu per part d’un tribunal.

A Espanya, no va passar res. I a Catalunya tampoc. Una manifestació multitudinària uns dies després, en la que el president del Govern català va marxar per por, no va tenir cap conseqüència.

Aquell 28 de juny de 2010, Espanya per primera vegada al segle XXI va dir que no es regeix per una legislació subjecte al dret constitucional contemporani, atès que en teoria política i en dret constitucional, el poble és el subjecte i dipositari de la sobirania nacional. I a més, així ho recull la mateixa Constitució espanyola de 1978: “La soberanía nacional reside en el pueblo español, del que emanan los poderes del Estado.”

Però insisteixo, a Espanya i a Catalunya no va passar res. A Espanya no sé de que han parlat aquests dos anys, a mi, ja només m’interessa la brossa legislativa i verbal que constantment llencen als catalans.

En canvi, a Catalunya, que hauríem d’haver iniciat una revolta que ens retornes la nostra dignitat sobirana, només hem sabut recargolar-nos en un discurs econòmic, basat en l’injust espoli, saqueig, o furt fiscal i econòmic.

És a dir, ens van robar la nostra dignitat ciutadana i demanem diners.

Jo, francament, em sembla que no he entès res. No diré allò de “no sóc d’eixe món”, perquè ho sóc, i em sento membre d’aquest poble que ha perdut la seva dignitat sobirana. I encara em queden forces per seguir treballant per recuperar-la. Però sóc conscient que és anar contracorrent, perquè si al llarg de dos anys no hem estat capaços de separar-nos definitivament d’aquest estat que fa veure és de dret i que ens ha pres la nostra condició de ciutadà, tinc la impressió que difícilment voldrem separar-nos-hi de veres

Ara hi ha molts independentistes. I jo em pregunto què vol dir ser independentista ara i aquí. És una manera de recordar, en la intimitat, que els ciutadans en altres pobles són sobirans? És una manera de consolar-nos, en la intimitat, de la nostra desgracia? És una manera, en la intimitat, de recordar que en teoria podríem ser un estat de dret?

 Perquè jo no veig que tota aquesta ciutadania que es defineix com independentista estigui exigint al Parlament de Catalunya una Declaració Unilateral d’Independència.

Moltes generacions han lluitat arreu del món perquè el poble sigui el subjecte de la sobirania nacional. Molts han mort. Nosaltres, els ciutadans de Catalunya, encara ara tenim l’oportunitat de ser-ho: encara tenim prou recursos econòmics, estructurals i socials, la Unió Europea ens ha deixat per escrit la porta oberta a secessió, i tenim clar l’únic full de ruta possible, com tothom sap: la Declaració Unilateral d’Independència.

Exigim-ho doncs al Parlament de Catalunya. O supliquem-ho. O demanem-ho. O clamem-ho. O revoltem-nos.

Però si us plau, recuperem la nostra dignitat sobirana. La teva lectora o lector. La meva. La dels meus fills. La del nostre poble.

1.298 lectures | 15 vots - valoració 10 | 1 comentaris
Valoració: 10/10 (15 vots)

Gràcies per la teva valoració!

Ja havies valorat aquesta pàgina, només pots valorar una vegada!

La teva valoració ha canviat, gràcies per contribuir!

Comentaris (1)

Menys internet i més carrer.
Si Internet, Facebook, twitter.. son bones eines de treball. Però innecesaries. La pedagogía a d'esser 85% carrer, es he dir, proximitat. Mirar als ulls a la gent, sobre tot en mirada de líder, mirada provocativa, sincera, contundent, esperançadora, ilusionant... . Llavors el 15% restant a través d'internet o correu convencional.
Sempre a la disposició de tota la gent, que creu amb els Països Catalans.
Salutacions.
Guillem.

Total 1 comentaris

Afegir Comentari

Escriu els caràcters de la imatge.

Prem aquí si no reconeixes el codi.

L'enquesta

Es preveu que la Diada comptarà amb una de les mobilitzacions populars més grans de la història d'Europa. Després de l'11S, què cal fer?
 Cal esperar a veure què fa Espanya, que no tindrà més remei que fer una oferta com els britànics
 Cal fer la consulta del 9N encara que sigui sense garanties formals
 Cal que el Parlament de Catalunya faci un acte unilateral d'independència, potser després d'eleccions plebiscitàries
Jordi Gomis. En memòria

Twitter Reagrupament