Aquest estiu a Salou ens visitarà molt turista espanyol que ve cada any: aragonesos, madrilenys, etc. Aquesta gent, segurament, aniran a la farmàcia amb alguna recepta. Serà la mateixa farmàcia on haurem d’anar els catalans. Si el Govern aprova la taxa d’un € per recepta es donarà la paradoxa que dos malalts espanyols tindran un tracte diferent: pel mateix medicament un pagarà i l’altre no. Ja sabem que sempre el català paga i l’espanyol no.

Aquesta situació la dibuixava l’altre dia el Dr. Carretero i es preguntava com reaccionaria la gent. Crec que no passarà res. Els catalans ho assumirem, pagarem i direm: vés, què hem de fer!

Serà, en tot cas, la plasmació que les retallades les fem a Catalunya i a la resta no: aquí retallem horaris i personal sanitari mentre a Andalusia encara es cobreix per la Seguretat Social el canvi de sexe. Aquí paguem un cèntim més de benzina per sanitat i allà no.

Aquí tenim peatges i infraestructures sense inversió pública allà la majoria de vies públiques i gratuïtes. Què farem? Res.

Aquí ens queixem al menjador de casa i després ens humiliem nosaltres mateixos, ja que no reaccionem i anem fent: qui dies passa anys empeny.

La culpa no és de Madrid, la culpa és nostra per haver decidit mantenir-nos en un Estat que financem i on no manem. És nostra per haver apostat per un full de ruta basat en la negociació sense poder, a expenses de la caritat de qui gestiona els nostres calés.

Som un poble mesell? Crec que ara ho som. El nostre destí serà ser una Occitània francesa o, més a prop encara, una València: un acento de España.

Som incapaços de generar un acord nacional per executar una agenda nacional que ens dignifiqui com a poble. Mai no hem fet un acord entre forces d’obediència nacional: CiU i ERC sempre han triat pactar en funció dels eixos ideològics.

A Catalunya ens ha arribat un tarannà fallero on avui fem una gran manifestació i el diumenge a casa ens queixem però el dilluns fem com si res: resignació, mai no és el moment.

Aviat haurem de decidir si som espanyols (i ser-ho amb les seves normes que per això són un estat) o ser nosaltres mateixos. Perquè això passi haurem de fer nosaltres quelcom perquè ningú ens ho portarà a casa. Hi estem disposats? No ho sé, crec que els catalans ens netegem la consciència molt ràpidament i de manera pírrica.

Si es produeix una reacció del poble de Catalunya ens caldrà, ara més que mai, tenir un Reagrupament fort, amatent, amb una ideologia transversal que ens permeti coordinar-nos amb la dreta i l’esquerra del país per ser un pont, una eina que faciliti els acords nacionals que els catalans vulguin establir per iniciar un procés d’independència.

No cal inventar moltes més coses, ara i sempre la política ha estat i és la canalització de les aspiracions nacionals; sense política, sense propostes electorals un país no avança en el seu reconeixement nacional.