Fa uns dies a Igualada hi va haver   una manifestació   molt reeixida -va col·lapsar la Plaça de l’Ajuntament- a raó de les retallades en sanitat aplicades per la Generalitat  que, òbviament, també afecten als serveis sanitaris de la capital de l’Anoia. Una de les queixes més punyents era el fet que només hi hagi, a partir d’ara, una única ambulància durant tota la nit a Igualada (35mil habitants).

Però com aquest cas, un pèl anecdòtic, en podem trobar milers arreu del nostre país: Llistes d’esperes interminables, ancians que no viuran prou per ser operats, infermers que hauran de cobrir els companys de baixa i continuar la seva feina, menys serveis mòbils, atenció menys exhaustiva, plantes d’hospital tancades, eliminació de llits, etcètera.

Les retallades a nivell sanitari són sagnants. Com passa en situacions d’aquestes, tothom es queixa, reivindicant uns drets que creu fonamentals i inapel·lables (sanitat, educació, serveis socials…) i que efectivament ho són. Però m’agradaria saber què aporten per resoldre aquest problema. Un problema que, en aquestes ratlles, no pretenc negar ja que seria absurd, ni tampoc frivolitzar o desmerèixer. Sens dubte, és un tema cabdal i importantíssim que esquitxa tots els ciutadans del país. Però, repeteixo, què proposa la gent que surt a manifestar-se? Què proposen els que, tot i no sortir al carrer a queixar-se, estan en desacord amb aquestes retallades? És innegable que Catalunya passa per un temps de penúries econòmiques flagrants i que no hi ha ni cinc de calaix. Tenim un dèficit (a més a més del fiscal amb Espanya) de més de 10mil milions d’euros. És evident que s’ha d’aturar el forat que tenim a la butxaca. Però la pregunta és com. Com es pot fer sinó retallant?

Els 1.000 milions d’euros que s’han estalviat en tema de sanitat equivalen a una ridícula part del dèficit fiscal català, que oscil·len al voltant dels 22mil milions d’euros.  Per 1.000 milions d’euros s’ha hagut de prescindir d’un munt de serveis sanitaris importantíssims i milers de persones surten al carrer per reivindicar-los. Estem tocant temes tant bàsics d’un país com la sanitat, estem jugant amb la salut de totes i tots els catalans (que no tenen mútua privada, obvi) perquè aquí no ens queda ni un ral, és clar, hem de ser solidaris i regalar cada any 22mil milions d’euros a Espanya. Quina és, doncs, la solució? Sortir al carrer i enfadar-se molt, o aconseguir retenir aquests 22mil milions d’euros que marxen cap a les espanyes i no tornen? No vaig veure a ningú reclamant això l’altre dia a la plaça de l’Ajuntament…