Aquest juliol’10 ha estat prolífic, ple de sentències judicials. El dia 6, el Tribunal Constitucional posava blanc sobre negre la Constitució espanyola i el 22, l’Alt Tribunal de Justícia de la ONU avalava la via a la independència encetada per Kosova i impugnada per Sèrbia. La productivitat d’aquestes sentències són uns diferents escenaris alternatius. 4 posicions a la cruïlla catalana actual:

1.- LA VIA PSC: El “bricolatge seductor”. L’objectiu del procés consisteix en restituir l’Estatut que el TC ha trinxat, a base de seduir al PSOE i d’anar recuperant, via pactes interns, el que es pugui (petits arranjaments). Els mateixos principis que guien les relacions “fraternals” dins el partit (la subordinació del PSC al PSOE) en el Congrés i en l’Estat, inspiraran, d’ara endavant, també la “política autonòmica”.

Nota.- Les insistències de Castells, Maragall, Tura i alguns altres, per recuperar la “catalanitat” del PSC i per “formular” una política manifestament Federal, són caducs “brindis al sol”. No tindran cap eficiència dins el PSC.

2.- LA VIA CiU: El “peix al cove”. Per s CiU els 7 anys de Tripartit i l’Estatut 2005 han estat demolidors. La via del pacte a cara nua amb l’Estat ens ha portat a la Sentència del Constitucional i ens ha cremat les fórmules Federal i Confederal. Cal recuperar el  “peix al cove”. Perquè és més “realista i possibilista”.

Nota.- El sostre pot ser el “dret a decidir”. Tanmateix el camí per arribar-hi no és l’acció política, sinó la maduració social (l’educació i el control editorial). Amb les polítiques del “peix al cove” s’ha d’anar aconseguint tot el que es pugui (sense concretar) i després, consolidar aquestes conquestes.

3.- LA VIA ERC: El “dret a decidir”. L’objectiu és el Referèndum d’Autodeterminació. Tanmateix, com diu Carod Rovira (AVUI 22/7/10), hem de pactar amb l’Estat tots els passos a donar. Fins i tot el Referèndum. Perquè amb els espanyols, hem de procurar una “separació amical” i sense impugnacions.

Nota.- Davant les eleccions i amb la sentència del TC, Puigcercós es radicalitza. Va més enllà, en la línia d’Esquerra Independentista d’Uriel Bertran i escurça terminis i posa més exigència. Però no executarà el “dret a decidir” sense el consentiment de l’Estat.

4.- LA VIA REAGRUPAMENT: La “declaració unilateral”. L’objectiu és la independència. El mètode és la pacífica i democràtica elecció de diputats al Parlament. Cap pacte amb l’Estat, una declaració unilateral i l’elaboració d’una Constitució, aprovada pels ciutadans de Catalunya. De les dues vies establertes per la legislació internacional, la del Referèndum d’Autodeterminació i la via Kosovar, Reagrupament proposa l’última. Perquè es centra únicament en el dret de decidir de la nació, sense demanar cap consentiment.

Estem en la llinda de les eleccions. Darrera els programes dels partits hi ha una de les 4 posicions. Són quatre escenaris ben diferents. Convindria incidir en el seu coneixement, aprofundir en la seva transcendència i en la repercussió pel futur de la nació. Les dues primeres alternatives no proposen cap trencament. Les anomeno Reformistes perquè cerquen un millor encaix de Catalunya dins l’Estat. La tercera té dues lectures. La interpretació del dret a decidir que en fa la “pluja fina”, la lectura del segon tripartit, és clarament reformista. En canvi, accelerar i provocar un Referèndum d’Autodeterminació, la via proposada per Esquerra Independentista, té ja plantejaments rupturistes. Tanmateix, és tributària i depèn de les possibilitats i contradiccions de la legislació espanyola. Si els catalans volen, poden. Aquesta és la conclusió de Carretero, que l'ONU avala totalment. Per tant, fem Carretero President!