La crisi és un bullidor d’indignació. El 2011 els indignats varen omplir les places i els titulars. El 2012 ho omplen les retallades. La gent protesta perquè l’Estat abusa. Ha malgastat en obres, funcionaris, serveis, despesa corrent i ha viscut per sobre de les possibilitats, fins i tot quan tenia l’evidència que això ens conduïa al precipici. I tanmateix s’ha de pagar. Les butxaques cremen de despesa solidària. És comprensible que tothom n’estigui fart i s’indigni per haver de viure en aquestes condicions.

PERSPECTIVES: Tot el que surt al carrer són perspectives. L’evidència és l’abús públic, però uns consideren que allò o bé això és massa. Segons el punt de vista, uns s’indignaran per les retallades, els altres per l’augment dels impostos, també hi ha qui els apujaria i aquell que voldria discriminar, apujaria els impostos a uns i els rebaixaria a d’altres, hi ha qui vol més despesa, etc. Les perspectives batallen entre elles. Unes es fan més atraients, sobretot perquè surten als titulars i la gent se’n fa ressò.

RENDIBILITAT: El ressò públic no té cap transcendència. No passarà res per la indignació al carrer. Això ho saben els polítics perquè els surt al manual. El ressò serveix per a crear actituds. Una rendibilitat que es cobrarà electoralment. Per això darrera les perspectives hi ha un partit polític. Un tapat que organitza el discurs i les tàctiques. El prou sembla espontani però mai ho és. L’èxit es deu al treball de formigueta de molts col·laboradors. Es treballa per a una resposta que cal motivar. El carrer sempre és l’examen. La nota la posen les masses.

INDEPENDENTISME?: El que sorprèn d’aquesta moguda són els independentistes. La seva perspectiva no apareix. L’abús de l’Estat espanyol és evident i tanmateix no hi ha indignació al carrer. El pacte fiscal s’ha pogut arxivar per a kalendas graecas i serveix de calmant per quan pica i cal rascar. De manera que totes les iniciatives es deixen per a més endavant. Quan el temporal hagi remès. L’ independentisme desaprofita la crisi i no fa discurs. Després ens doldrem dels resultats.

És clar que l’ independentisme són galls de galliner. Com que els picots cremen, és millor sense guerra. De manera que la pau és un sepulcre d’inactivitat. Més enllà del pacte fiscal de CiU hi ha el desert. Tanmateix l’independentisme barallat no serveix cap causa nacional. Construir una taula de partits, per ara, si es vol tàctica, és quelcom que no podem posposar. Un partit s’ha de proposar l’objectiu d’unir els altres al voltant de la indignació nacional i convocar als indignats a esbravar-se contra l’abús de l’Estat. Com diu Miquel Calçada a Vilaweb 17/2/12 : “Una crisi ferotge és també una oportunitat per a la independència”.