CIU i PSC són els grans rivals en les conteses electorals i trobar-los algun punt d’encontre pot semblar una insensatesa. Tanmateix els orígens dels dos partits són molt similars. No solament perquè varen néixer a la mateixa època, també perquè tenien un ideari calcat.

CIU: Convergència Democràtica fou fundada al santuari de Montserrat el 1974. Alguns dels presents tenien vincles estrets amb Unió Democràtica, que aleshores era testimonial. En el 76 adopta les idees socialdemòcrates, abandona el federalisme (amb l’estat) i es declara partidària del dret a l’autodeterminació. En les primeres eleccions del 77 es coal·liga al PSC-Reagrupament de Josep Verde i Aldea (J.Pallach) i entra en el govern de Tarradellas.

PSC: PSC-Reagrupament va durar poc dins la coalició. En el 78 s’unia al PSC-Congrés per a formar el PSC. Al mateix temps, Convergència i Unió Democràtica inventaven CiU. El PSC es constituïa en partit independent i federat al PSOE. En el seu ideari socialista figura el dret a l’autodeterminació i els militants de les comarques continuaven mantenint aquella àuria socialdemòcrata “pallaquista” del “PSC congrés i reagrupament” similar als convergents.

AVORTAMENT: El Constitucional ha enfonsat el PSC i CiU com a partits nacionals. Els seus idearis polítics penjaven dels supòsits constitucionals del 78. Espanya havia de ser una democràcia oberta i integradora. Respectuosa amb la Sobirania dels catalans (en la Constitució es parla de “nacionalitats”). La Sentència, però, ha avortat tots els supòsits i ha aclarit el lloc de cada cosa.

DURA LEX: La Sentència envia al “fora de la llei” qualsevol revindicació nacional. Destitueix la Generalitat dels suposats poders plenipotenciaris o discrecionals basats en la representativitat mandatària com pretenien el PSC i CiU i la sotmet a l’ordenament jurídic i polític central. Refusa el tracte bilateral i fulmina les normes del Parlament que no s’avinguin a Madrid. Ras i curt, la Sentència reconverteix l’autonomia en una mancomunitat i ens retrocedeix a Prat de la Riba, cent anys.

RATLLAT: El 1714 Catalunya va perdre els Drets que en democràcia volíem recuperar. El 1914, dos-cents anys després “aconseguírem” la mancomunitat. Tres-cents anys d’aleshores, el 2014, “aconseguirem” la mancomunitat. Els catalans ens hem ratllat! L’esforç de 35 anys, amb tanta pedagogia, no ha servit. Els espanyols no tenen cap daltabaix polític que els salvi i els permeti excusar-se. Són 35 anys continuats i feliços de democràcia i ni en el millor dels escenaris ens poden reconèixer els Drets i la Sobirania. El seu “encaix” és la mancomunitat.

RUPTURA: CiU i PSC no poden postergar les revindicacions nacionals ad calendas i conformar-se a retrocedir. Els va la vida. Perquè han nascut en la defensa d’aquests valors. La Sentència els afronta a una paret. Un repte de ser o no ser. CiU i PSC creuen encara en la nació? Si la resposta es afirmativa, aleshores CiU i el PSC han de replantejar els idearis i enllestir l’Adéu a Espanya, posant l’Autodeterminació en preferència. Altrament: Requiescat in pace , amén!