Octubre del 2009, els més de mil associats assistents a I’Assemblea Nacional fan néixer l’opció més nítidament independentista dels darrers 70 anys: Reagrupament.

Reagrupament neix, en part, per la manca d’una organització que doni fermesa a les qüestions identitàries i de país, i per les raons donades per un gran estadista i polític, Joan Carretero. S’establien les causes i les solucions, per fi un diagnòstic clar, engrescador, regenerador i amb un futur amb possibilitats. La resposta és increïble, sense mitjans, sense espai mediàtic, Reagrupament té en, gairebé un any, més de 3.300 associats al corrent de pagament, tota una fita en la història política i organitzativa del nostre país.

A dia d’avui, Reagrupament és un fet, una realitat. Tenim regidors i som coresponsables de l'obtenció de tres diputats en les eleccions espanyoles. El discurs de l’excel·lència en tots els àmbits, la regeneració política, una nova llei electoral, Catalunya Estat com l'única possibilitat de sortir de l’entrellat i la proclamació unilateral de la independència, són marca de Reagrupament, per molt que alguns vulguin minimitzar-ho.

Certament, Reagrupament des dels seus inicis ha trencat motllos, transparència i democràcia han estat la màxima, els associats han treballat per la causa i sense esperar res a canvi, Reagrupament era el referent i marcava el camí, potser l’únic, aquest fet era referendat per multitud de catalans que assistien als actes que Reagrupament feia setmana rere setmana a tot el llarg i ample del territori.

De sobte, Reagrupament rep per terra, mar i aire andanades d’una magnitud destructiva total, el discurs de referència cada dia  tenia més adeptes, calia aturar-ho com fos, sense estalviar recursos, el resultat tothom el sap.

Ara, propostes i objectius de Reagrupament campen arreu. Per tant és un fet objectiu que Reagrupament ha situat en el centre del debat polític la independència i la seva necessitat per acabar amb l’espoli que l’Estat espanyol ens fa. No obstant això, cal aprofundir en dos vessants importants: un és el creixement organitzatiu, i l’altre organitzar la unitat independentista.

Fer créixer l’organització és senzillament una necessitat  de supervivència, altrament ens convertiríem en un altra organització testimonial com les que pul·lulen per la nostra “galàxia sobiranista”. Dit això, ens cal tornar a ser referents i ho podem ser, només ens cal desenvolupar l'estratègia de la suma, tan ben definida per la nostra direcció nacional i plasmada amb la coalició ERC+Reagrupament+Catalunya Si.

El 2014, si no tenim ensurts, serà una data prou significativa i si volem la podem convertir en històrica. Hem fet un primer pas i els fruits no són menyspreables, per tant el camí és bo.  Ara s’hauria d’eixamplar el ventall, sense exclusions, sumar i sumar és el secret per a la victòria. Catalunya ha d’ensumar que, de sobte, té una opció que no és autonomista ni dependentista, la de futur, la de la independència i això ho ha de veure dia a dia, sumant al Parlament, als ajuntaments, als mitjans, arreu del territori i fer-ho amb convenciment.

Reagrupament ha de tornar a ser el referent; per als associats ja ho és. Em refereixo a una nova estratègia, la de sumar per la independència  encapçalada per Reagrupament i sense apriorismes, amb dignitat i generositat. Reagrupament s’ha de convertir en l’eina per sumar on tothom hi càpiga, on tothom sigui important, on tothom pensi que o hi som tots o no tenim res a pelar.

Tothom sap com volem arribar-hi, tothom sap que Catalunya pateix un espoli permanent, tothom sap qui vol federar-se amb Espanya, tothom sap qui vol estar amb Espanya. Ara del que és tracta és d’oferir una alternativa sòlida, creïble i duradora per obtenir la confiança dels nostres conciutadans per fer el camí al 2014, l’any de la independència.