Qui perd els orígens, perd la identitat. I la nostra identitat està en perill d’extinció. Les lleis espanyoles vigents ens ho han deixat clar. La sentència del tribunal constitucional de 28 de juny de 2010 ens nega legislativament i jurídicament la nostra identitat nacional i no ens deixa ser ciutadans de ple dret en el món occidental que vivim: la nostra llengua ha esdevingut una llengua sense sostre, legalment parlant; les nostres institucions no tenen capacitat de decidir: no poden ni tan sols convocar un referèndum sense demanar permís, ja no poden ni decidir les seves finances; les lleis del nostre Parlament legítim, poden ser revocades per un tribunal espanyol; el sufragi universal dels catalans pot ser anul·lat per un tribunal espanyol. Això no passa enlloc més del món democràtic.

Hi ha una frase famosa que diu que els pobles feliços no tenen història.

Potser per això el nostre poble en té tanta d’història.

Un poble que ha superat les profundes crisis que li han negat la seva existència. Crisis que sempre han vingut amb els veïns de la península.

Com a poble la guerra amb els espanyols encara és oberta i no l’hem guanyat, i per això avui som aquí. Però mirat amb perspectiva, amb la nostra obstinació per la supervivència com a poble hem aconseguit mantenir la nostra identitat.

I això, és una victòria.

La guerra dels Segadors la van produir un seguit de causes, una de les quals era també l’espoli econòmic que la població patia per part de Castella, una de les parts Corona Castellana - Aragonesa des de la mort dels Reis Catòlics el 1516. L’espoli era per pagar les despeses de l’expansió bèl·lica del regne de Castella.

Però sabeu quin era i és el conflicte veritable entre Catalunya i Espanya?

És el conflicte del constitucionalisme – absolutisme.

El constitucionalisme que vam inventar els catalans a l’edat Mitja amb les nostres Constitucions i l’absolutisme que regna Espanya des de l’edat Mitja (encara que aleshores no es digués Espanya)

Aquest és el veritable conflicte. Ara l’absolutisme pren el nom de Constitución Española.

I només acabarem el conflicte amb una ruptura democràtica on puguem trencar aquesta unió amb l’Estat espanyol.

Els catalans que havíem creat les nostres constitucions i les nostres institucions hegemòniques sobre tota la vida política, arrossegats pels castellans, ens vam veure immersos en la Guerra dels Trenta Anys que planava a Europa en el segle XVII. Ara plana a Europa la batalla de l’economia i les finances.

Castella es posà al costat de l'emperador germànic  de la dinastia dels Habsburg . El 1640 les actuacions del comte-duc d'Olivares , primer ministre de Felip IV -és a dir, l’Aznar, Zapatero o Rajoy de torn- van desvetllar tan malestar en el poble català, per la violència i els abusos dels seus soldats que el poble, que els segadors, van plantar cara. Castella ens exigia un espoli fiscal i humà per pagar la guerra.

Durant la primavera de 1640 foren empresonats dos membres  del Consell de Cent, que s’havien negat a facilitar homes i diners per lluitar contra França en aquesta guerra.

Com si diguéssim, van atrevir-se a tancar caixes. I van ser empresonats.

Llavors començà una revolta camperola contra Castella que s’estengué ràpidament per Catalunya: la guerra dels Segadors.

Davant la imminent invasió de l’exèrcit de Felip IV de Castella, el president de la Generalitat, Pau Claris, va buscar reforços militars a França i va signar a Barcelona un pacte d’ajuda militar amb els francesos que el van dur, poc després, el 17 de gener de 1641, a proclamar la República Catalana sota la protecció de França.

Pau Claris va ser valent: va fer una ruptura amb Castella.

Mireu fins a quin punt eren fortes les nostres institucions i els qui les governaven. Un president de la Generalitat que mirava pels catalans i va gosar trencar amb Castella que l’agredia.

Però Pau Claris no estava sol. Al seu costat tenia el poble, els segadors. La majoria social, que ara diríem. No tenia només el 50% de la població que responia en enquestes que volien ser lliures del jou espanyol.

I l’exèrcit francocatalà va derrotar les tropes castellanes a Montjuïc el 26 de gener de 1641. Pau Claris va morir, sobtadament, el 27 de febrer d’aquell mateix any, segurament emmetzinat.

La destitució del Comte duc d’Olivares, la presència de la fam i de la pesta i la promesa -falsa- de l’absolutista rei Felip IV de Castella de respectar les institucions catalanes van posar fi a la guerra dels Segadors l’any 1652.

I vam seguir units a Espanya.

I va tornar l’absolutisme més ferotge amb el decret de nova planta, el 1714. Decret que ja recordareu els reagrupats vam encarregar als nostres diputats a Madrid que treballessin per declarar-lo nul de ple dret.

Perquè seguim tenint com a primer enemic l’absolutisme espanyol.

I com a segon enemic en el punt actual del conflicte tenim la poruguesa política majoritària del nostre poble.

A què té por el poble català que no vol votar la llibertat sinó l’absolutisme que l’empobreix, el menyspreua, i li nega les seves lleis i la seva identitat?

Què ens ha passat, doncs, ara que podem assolir la llibertat a les urnes i no pas a la batalla com al segle XVII, no volem fer-ho?

Hi ha moltes respostes, però em sembla que sobretot és que l’absolutisme també se’ns ha colat dins el país.

Un país descomposició, i ho veiem cada dia. Aquests dies hem tingut un exemple: en aquest mateix castell en tenim un testimoni d’això: aquí es va assassinar el president de la Generalitat, Lluís Companys. Ho va fer el dictador feixista que més temps ha regnat. I aquesta setmana ha mort un col·laborador seu, i els catalans hem hagut de patir la indignitat de veure una nota de condol penjada en el web de la Generalitat.

S’ha perdut el seny, la dignitat sobirana.

Mirem la nostra història. Estudiem-la, ja que ni nosaltres ni els nostres infants l’hem pogut estudiar a l’escola. Una escola que ensenya el que diu España, perquè té les competències del currículum. Un currículum que mai ha inclòs com a obligatòria l’assignatura d’història de Catalunya.

I per això hem de fer actes com aquest per recordar-la. Algú ens pot dir que som freakies fent actes com aquest de memòria històrica. Però el que és realment freaky és no haver bandejat de la nostra terra l’absolutisme espanyol.

De la guerra dels segadors ens queda el nostre himne nacional com a símbol de la nostra identitat. Ens queda un himne de la gesta d’uns avantpassats que van lluitar per recuperar la llibertat. No només van respondre una enquesta.

Qui perd els orígens, perd la identitat i en la nostra identitat hi ha la dignitat sobirana, la que van defensar els segadors, i molts d’altres.

La que defensem Reagrupament.

Si no volem liquidar el nostre poble, hem de derrotar definitivament l’absolutisme espanyol.

Visca Catalunya Sobirana !