Fa quatre anys, el dia del seu 90 aniversari, l’admirat Heribert Barrera, a qui vull homenatjar amb aquest article, va fer unes declaracions magistrals en una breu entrevista , entre les quals destaco la reflexió sobre continuar endavant malgrat el “meu profund pessimisme”, va dir. Barrera, en un exemple de maduresa que no dóna l’edat sinó la personalitat, no va pronunciar la paraula que en aquest país pueril tothom espera sentir i pronuncia quan es parla d’esperança i tirar endavant. L’home no va parlar en cap moment d’optimisme, aquest mot tan pervers quan es pronuncia gratuïtament, sense fonament, de manera acrítica, com un fanàtic dogma de fe que garantís el seu acompliment pel mer fet de creure-hi.

I és que la veritat, per dura que sigui, reconforta la persona madura, aquella que afronta les coses com són i no com voldria que fossin. Perquè afrontar la veritat significa poder abordar la solució des del diagnòstic correcte. No hi pot haver resolució amb un mal diagnòstic, i en un país com la Catalunya actual, anestesiada a còpia de la idiotització d’uns mitjans que fomenten el bonrotllisme  continu, sentir la paraula pessimisme lluny de desanimar anima la persona amb dos dits de front, o sigui àvida de vida intel·ligent i tipa del bon rotllo cretí indiscriminat que el poder escampa interessadament, i que a còpia d’insistència ha arribat a fer creure al poble —independentistes inclosos— que optimisme és sinònim de veritat, quan tant l’optimisme com el pessimisme no són més que estats d’ànim subjectius, de vegades fonamentats per la raó, equivocada o no.

Tampoc no és veritat que només des de l’optimisme es pot treballar amb energia per una causa. De fet, no hi ha mèrit més gran que el d’Heribert Barrera, que reconeixia lluitar des del pessimisme, o sigui tenint com a motor no pas unes falses expectatives que trairien la seva raó, sinó des de la simple dignitat de l’home fort com a motor per tirar endavant. Però passa que la majoria, feble per definició, no poden entendre que es pot treballar des del pessimisme. I això és com reconèixer que no podrien lluitar sense l’autoengany —que anomenen optimisme— com a motor. I de fet, no hi tinc res a objectar. Al capdavall lluiten sense fer mal a ningú i en benefici d’una causa tan noble com l’alliberament del seu poble.

Independentistes optimistes i pessimistes estem tots en el mateix vaixell, però sisplau, els optimistes farien bé d’estalviar-se l’estranyesa davant la feina incansable del patriota pessimista, convençut que no hi ha res a pelar, que el país és mort però malgrat això treballa per al país “com si…” , tal com lúcidament deia Barrera. És a dir, malgrat el seu pessimisme el pessimista treballa per dignitat. Perquè no és l’optimisme inopinat dels cretins el que venç el pessimisme, sinó que el venç la dignitat, allò que mai no hauria de perdre un home i allò que precisament ha perdut aquest poble i per això, només per això, es troba en la misèria en què es troba.