Vaig conèixer la Montserrat Roig als passadissos de la Clínica del Pilar de Barcelona, on ella s’estava recuperant d’una operació de la malaltia que, finalment, se la va endur.

Va donar la casualitat que el meu pare passava uns dies a l’habitació del costat, per una reconstrucció de timpà. La majoria de les portes indicaven discretament el nom del pacient. La del costat del pare no tenia cap nom. El que sí tenia era un petit jardí florit que l’envoltava.

Com tots els acompanyants de totes les clíniques de tot el món, un munt de vegades al dia el personal sanitari, eficient i amb molta professionalitat, m'obligaven a sortir de l’habitació.

I la Montserrat Roig passava llargues estones fora de l’habitació, en general ben acompanyada i sempre amb la mà a la barra del sèrum mòbil. Un dia però, ens vam quedar soles. I va ser aleshores quan vam tenir la primera conversa. En dir-li que el meu pare era un gran admirador de la seva obra, va voler coneixe’l. I així va ser com va passar a la seva habitació un vespre quan l’hospital ja reposava.

Van estar xerrant força estona. El pare li explicava, sobretot, com havia viscut la postguerra i els anys daurats del feixisme, la dècada dels seixanta. La Montserrat Roig no es cansava de preguntar, sobretot per detalls de la vida quotidiana d’aquell orfebre emprenedor que per atzar havia esdevingut veí efímer.

La conversa la va acabar el personal sanitari, que ens va obligar a tots plegats a ubicar-nos al lloc que teníem assignats.

D’aquella conversa el que més recordo és la humanitat de l’escriptora, la calidesa i l’entusiasme que va inundar aquella estança.

Òbviament la vaig acompanyar els pocs centímetres que separaven les habitacions i ella va aprofitar per dir-me “admiro aquesta generació que ha sabut sobreviure amb dignitat el feixisme”.

Jo també.