Sembla ser que en aquests moments les nostres autoritats autonòmiques acaben de desfullar la margarida i han decidit, si el Parlament no ho impedeix, que, a partir del proper mes d’abril, els turistes que visiten el nostre país, també els catalans i els espanyols, hauran de pagar una taxa anomenada taxa turística, destinada a nodrir la comatosa tresoreria de la nostra Generalitat.

Però això no significa que sigui un encert i molt menys que puguem estar d’acord amb la implantació de la controvertida taxa perquè encara perduren, corregides i augmentades, les raons per les quals el Govern de ses Illes Balears, que l’havia implantada l’any 2001, es va veure obligat a retirar-la l’any següent  al constatar la davallada que va sofrir el turisme de ses illes a causa de la taxa, i també perquè en aquests moments concorren molts altres motius entre els quals cal destacar els següents:

1. La taxa és, irracional, arbitrària i, al mateix temps, probablement inconstitucional per tractar-se d’una doble imposició pel mateix fet imposable, perquè el turista ja paga impostos des del mateix moment que arriba fins que marxa mitjançant l’IVA, impost que grava qualsevol servei o bé que adquireixi, i que, sens dubte, veurem augmentat en el moment que el nou Cap del Govern espanyol es posi a treballar. A més a més, aniria contra els més elementals principis d’una política fiscal que pretén frenar la inflació.
2. Resulta contraproduent perquè és un gravamen que no suporten el turistes que van als països que són els nostres competidors naturals en el mercat turístic internacional  -repúbliques balcàniques, Grècia, Turquia, països del nord d'Àfrica, tan aviat com s'estabilitzi la seva situació política i social, Portugal, països de Centre-Amèrica  i Sud-Amèrica, especialment els de l’àrea del Carib i altres destinacions emergents com a receptors turístics– i, sobretot, seria causa de desviament per part dels tours operadors estrangers del flux de clients cap els esmentats països on no existeix cap mena de taxa d’aquest estil i són molt competitius quant a preus hotelers.
3. Crear una taxa turística en els moments actuals seria anar a contracorrent del que s’està fent a Europa, ja que Alemanya i França acaben d'abaixar els impostos a l’hostaleria.
4. Si la taxa s’implantés únicament a Catalunya, com sembla ser la idea, constituiria un vertader greuge comparatiu del sector hoteler català envers el de la resta de l’Estat i s’endinsaria, sens dubte, en el terreny d’una flagrant i gravíssima situació de competència deslleial de conseqüències imprevisibles, però en tot cas gravíssimes, per a la indústria d’allotjament catalana, atesa la inferioritat de condicions en les quals hauria de competir en matèria de preus tant en el camp internacional com a l’estatal. I això amb l’agreujament que significaria la brutal campanya de publicitat negativa que, sense cap mena de dubte, molts mitjans de comunicació, nacionals i internacionals, orquestrarien contra Catalunya com a destinació turística. 
5. Seria antieconòmica, ja que, si be és cert que es podrien recaptar uns quants milions de euros cada any, no és menys cert que se’n perdrien molts més al disminuir considerablement el flux turístic, ja que els tour operadors s'hi posicionarien en contra, tal com ja va succeir l’any 2001 a ses illes, i, al mateix temps, seria causa de l'increment de l’atur.
6. Seria discriminatòria perquè només la pagarien els clients dels hotels, dels càmpings, i els creueristes, i no la pagarien els turistes d’apartaments no declarats, que són la majoria, els  multimilionaris de segones residències d’alt standing, els que s’allotgen en grans i luxosos iots amarrats en qualsevol club nàutic, i molts d’altres. Es donaria la paradoxa que uns modestos turistes, un grup d’estudiants, per exemple, clients d’un senzill hotel d’una estrella paguessin la taxa i no la paguessin grans estrelles mundials del món de l’espectacle, de l’esport o de les finances, que estiuegen en grans mansions en racons molt exclusius de gran luxe o jubilats milionaris del centre d’Europa que vénen a hivernar entre nosaltres per jugar al golf i viuen en xalets d’urbanitzacions d’elit.
7. S’intenta fer trampa qualificant el que és un pur i dur impost com a taxa. Les taxes tenen caràcter finalista i aquest no és el cas, ja que l’import recaptat aniria a parar a la caixa general del Govern i àdhuc es podria utilitzar, per posar només dos exemples, per pagar els mossos d’esquadra o el dèficit de la Companyia de Transport Públic de Barcelona, la qual cosa resultaria esperpèntica.
8. Seria una mesura manifestament antipopular, ja que avui dia no són només les classes adinerades les que fan ús dels serveis hotelers. Són també, i principalment, les classes mitjanes i baixes, sobretot en el sector del càmping.
9. I, per últim. La repercussió d’aquest impost, que no taxa, sobre el compte de resultats de certes empreses seria insostenible. Vegeu si no: un càmping de capacitat mitjana que generi un total de 80.000 pernoctacions cada temporada,  hauria de pagar 80.000 euros anuals, quantitat que significa multiplicar per tres el total dels impostos que paga actualment. Senzillament, demencial.

I com a colofó, dir que el gran perill que ara sotja el sector hoteler és el de caure en el parany d’avenir-se a discutir amb l’Administració la quantia de la taxa o qualsevol altre circumstància, ja que tal cosa equivaldria a acceptar-la, encara que fos de forma implícita. I això és el que mai ha de succeir, i esperem que mai no succeeixi. La implantació a ses Illes Balears ja va ser un gran error. No ensopeguem dues vegades amb la mateixa pedra.