Ara fa sis estius que tots els partits polítics catalans, excepció feta del PP, negociaven intensament per poder arribar a un acord sobre l'Estatut. Es tractava de consensuar el que hauria de ser el tercer Estatut de la història democràtica de Catalunya. Pel que fa la llengua, l'Estatut pretenia consolidar el règim lingüístic establert per les lleis de política lingüística de 1983 i de 1988, afegir altres conceptes nous i elevar-los a rang de llei estatal.

Bàsicament, volia deixar clars els conceptes del català com a llengua pròpia i oficial de Catalunya, abans legislats a través de les lleis de política lingüística, els drets lingüístics dels ciutadans i el model d'escola catalana. Com a elements nous introduïa la declaració de l'oficialitat de l'occità o aranès, el deure de conèixer el català, la capacitació lingüística del personal de les administracions de dependència estatal i la implicació de l'estat en el foment i la protecció del català, entre d'altres.

El 29 de setembre de 2005, finalment, el Parlament de Catalunya aprova el projecte d'Estatut i comença per a aquest text un llarg calvari que encara no s'ha acabat. Si posar d'acord els diferents partits polítics ja va ser tasca de titans, el pitjor encara havia d'arribar. Malgrat la promesa del president espanyol Rodriguez Zapatero "Apoyaré el estatut que salga del Parlament”, recordeu? En el tràmit que va seguir el projecte d'Estatut al Congrés de Diputats de Madrid va patir una sèrie de retallades que el van buidar de contingut. Es van modificar la meitat dels preceptes lingüístics continguts a l'Estatut, a la baixa naturalment, a instàncies del grup socialista (PSOE-PSC) aquells que tenien aquell eslògan, recordeu? “Si guanya Zapatero, guanya Catalunya”.

L'Estatut (estatutet) que va quedar va entrar en vigor el 9 d'agost de 2006, ara ha fet cinc anys. En els tres mesos següents el PP i el Defensor del Pueblo van interposar sengles recursos d'inconstitucionalitat que n'impugnaven la meitat de les disposicions lingüístiques que quedaven. El Tribunal Constitucional va trigar 4 anys a emetre sentència . La que responia al recurs de l PP l'emet el dia 28 de juny de 2010 i la que feia referència al recurs del Defensor del Pueblo la va emetre el dia 16 de desembre de 2010. Ambdues sentències representen un cop dur per a la nostra llengua, però també representen l'evidència que Espanya tracta Catalunya com a súbdita i deixa molt clar qui mana.

De la feixuga i dolorosa lectura de la sentència es desprèn una primera constatació. La sentència utilitza la tècnica interpretativa en molts casos i això dóna peu a inseguretat jurídica i, sobretot, abona la conflictivitat que és justament allò que no convé en les relacions lingüístiques. Pel que fa a aspectes més concrets, tots negatius, en relació amb la nostra llengua, en destacaré els següents:

• Manté el concepte de llengua pròpia, però el buida de contingut.
• Nega la qualitat del català com a llengua preferent a Catalunya.
• Defineix el castellà com a llengua pròpia i comuna de tots els espanyols, el català el defineix com una llengua característica, històrica i privativa.
• Els ciutadans de Catalunya només tenen l'obligació de conèixer el castellà.
• Els poders públics poden utilitzar qualsevol de les dues llengües oficials a Catalunya en la seva relació amb els ciutadans sense que aquests els puguin exigir la utilització d'una altra.
• Els funcionaris públics s'hauran de dirigir en castellà oralment o per escrit a aquells ciutadans que els ho demanin sense que, per aquest fet, hagin de patir cap molèstia. És a dir, no hauran de pagar per la traducció de cap document, els expedients acadèmics, per exemple.

És evident que la sentència portarà conseqüències. De fet, ja n'ha portat. El Tribunal Suprem, emparant-se en el text del Constitucional ja ha emès sentències que afecten el règim lingüístic del nostre model educatiu.

Nosaltres, els qui tenim com a objectiu immediat la independència del nostre país, hem d'avaluar la situació com a part d'un procés que ens doni arguments per no perdre més temps intentant encaixos impossibles, pactes que no porten enlloc. Mai més pactes estatutaris. La nostra resposta a la sentència ha de ser la independència.