“It is not the size of a nation that is important, but the size of its ambition and of the contribution it can make to the world”

Aquestes paraules, sàvies, les escriu el primer ministre d’Escòcia, Alex Salmond, al final d’un article de lectura obligada, publicat a The World in 2012 de la revista d’informació global, The Economist. Sí, la mateixa que fa tot just uns dies carregava contra Catalunya i recomanava a Rajoy la recentralització dels poders fins ara en mans (si més no formalment) de les comunitats autònomes.

Alex Salmond, sense cap mena de dubte, s’està convertint en el referent del pensament -i de l’acció- independentista europeu. Des del govern, es compromet a portar a terme un referèndum per la independència abans del 2016. Fa feredat comprovar la distància còsmica, sideral, entre el senyor Salmond i el senyor Artur Mas, un personatge que diu votar per la independència, en la consulta de Barcelona, però que ho fa d’amagat.

A diferència de Mas, Salmond no pensa a donar una enèsima oportunitat a l’estat que el pretén assimilar. Té molt clar que el futur del seu poble, la seva economia, la seva cohesió social i la seva cultura depenen de la independència. I no se n’amaga.

Per altra banda, algú pensa seriosament que una Escòcia independent no formarà part, des del primer moment, de la Unió Europea? Què seria del patrimoni cultural europeu sense una Escòcia independent? És un acudit dolent, fins i tot només pensar en aquesta probabilitat.

És cert, la mida de les nacions no importa. Allò que realment importa és l’ambició, la voluntat de ser lliure, i de contribuir a l’enriquiment del món. Algú pensa que evitant la reivindicació de la independència s’està contribuint a la riquesa mundial? No way ! Precisament, allò que hi contribueix és la normalitat d’assumir allò que dotzenes de pobles han assumit en les darreres dècades: la independència és necessària i justa. El 1945, només una cinquantena d’estats van participar en la fundació de les Nacions Unides. Avui en són 193, i d’altres es mantenen al marge. La independència, doncs, lluny de ser un rara avis de la política internacional, és un dels procediments que més s’han utilitzat en els darrers anys. Contràriament al que ens volen fer creure, si els catalans i les catalanes reclamem sense complexos la nostra independència, lluny de considerar-nos uns alienígenes, els pobles del món ens diran “Benvinguts al club ... ja trigàveu!”