Com explicar a algú que no conegui la realitat del meu país la situació de la meva estimada Catalunya. Això és el que intentaré, amb l'esperança d'aconseguir-ho. No és fàcil, parteixo del supòsit que aquell qui m'escolta no en sap res dels darrers tres-cents anys, en els quals l'estat d'una nació estrangera, emparat en el “dret de conquesta” -curiosa manera d'anomenar el sotmetiment d'un poble per la força de les armes– no ha estalviat esforços en repressió, terror, desinformació i construcció d'una falsa identitat espanyola per tal d'esborrar la memòria de qui vam ser els catalans i de tot el que vàrem fer i construir.

No es tracta ara de començar a donar dades ni de començar un memorial de greuges, ja hi haurà temps per això, ho he de fer d'una altra manera més gràfica, com si d'explicar un conte a la vora del foc es tractés, de fer-ho entenedor.

La causa de tot plegat no ha estat pas un qüestió d'identitat, si no una qüestió política, de poder, com quasi sempre. És per això que em permetré utilitzar una comparació que ja va utilitzar un català fa més de sis-cents anys, m'estic referint a en Francesc Eiximenis i al seu “Regiment de la cosa pública” de 1385. Molts el consideren el pare del pensament polític català, i del republicanisme modern, i no crec que vagin errats. Aquesta és la raó, i per fer-li un modest homenatge, per la qual cosa li manllevaré la seva comparació de la comunitat amb un cos humà i la faré servir per descriure Catalunya.

Imaginem-nos doncs a Catalunya en la forma d'un cos humà. Format per diferents parts, cames, braços, mans, pit, cor, cervell, pulmons, músculs, ossos... Totes elles ben diferents entre si, però juntes formen un tot en el qual cada una d'elles compleix una funció. Si en manca una part el cos és incomplet, i potser mor. Com Catalunya, és complex. Els catalans som també diferents, no existeix un català tipus, pensem i actuem diferent, com a homes lliures que som. Però aquesta diferència és la nostra riquesa, no som un poble, una comunitat, per ser unes gents uniformes, ho som per la nostra voluntat de ser-ho. Aquest és el lligam més fort que conec, més que la sang.

Catalunya en la forma d'un cos humà, no un cos qualsevol, un cos atlètic, fort, entrenat, no com un dels que ens té acostumats el cinema actual amb músculs sobre-dimensionats, un cos inflat per substàncies i entrenaments de gimnàs, amb l'únic objectiu d'aparentar. Aquesta fatxenderia no és una qualitat gaire comuna entre nosaltres, encara que sí en alguns veïns nostres...

Aquest cos d'atleta és més de l'estil grec, compensat, no està entrenat en una disciplina esportiva concreta. És fort, flexible, potent, però amb resistència i fons. Per donar una imatge que tots coneixem pensem en l'escultura del David de Miquel Àngel.

Aquesta Catalunya, aquest atleta, ha destacat en guerres, però sobretot en pau, ha recorregut la mediterrània i n'ha estat senyor. S'ha mesclat amb d'altres pobles ha parlat amb ells i n'ha aprés coses, sap que l'entrenament i l'aprenentatge no és només pels músculs, ans també pel cervell, la intel·ligència. El coneixement és el que ha de manar aquest cos per tal d'obtenir els èxits més grans.

Totes les experiències l'han forjat: cames lleugeres, peus ferms, braços forts i mans destres, espatlles amples i pit ample, cervell despert, ulls vius i orella fina. Tot un seguit de virtuts i capacitats importants, i el més important, un cor noble.

I amb tot això com és que no destaca, cóm és que no és un exemple, cóm és que està dominada, cóm pot ser que no camini lliure i amb el cap ben alt i orgullosa.

Ara imaginem-nos una daga, una arma traïdora, però efectiva. Una daga del més bon “acero toledano”, una daga amb el puny i la veïna d'or i pedres precioses, les més belles gemes per guarnir trenta centímetres de fulla esmolada. Una arma que no és feta per lluitar, és feta pels salons de la cort, una arma covarda, no pas l'arma d'un guerrer.

Tenim la daga, tenim l'atleta, però la daga és en mans dels seus companys, no d'ell. La daga és en mans de companys que es beneficien dels èxits del nostre atleta, car molt de l'or i de les pedres que guarneixen la daga les ha guanyat ell. La daga encara no la té ell, aviat la tindrà. Aquests companys el subjecten, l'immobilitzen, d'altres qua han jurat defensar-lo i ajudar-lo l'abandonen. Llavors la daga; l'enfonsen en el seu cos, a l'espatlla dreta amb un cop certer esquinça la carn i s'hi enfonsa, travessa el cos i en ell hi resta, clavada.

Abandonat a la seva sort, la ferida sembla mortal, l'atleta ja no és una amenaça, ja tenen el camí lliure, ningú els farà ombre.

Jau postrada Catalunya, la ferida sagna, la daga és ben clavada, qualsevol moviment és dolorós i augmenta la sagnada. No té força per desclavar-la. Ha de recuperar l'alè, la ferida hagués estat mortal per a la majoria, però no per ell, el cos és fort i prova de recuperar-se, però no deixaran que es tregui la daga. Volen la sang de la Catalunya postrada. Ni morta ni viva,constantment dessagnada.

Aprèn a moure's, amb la daga clavada, a moure's sense que la ferida sagni, a suportar el dolor, fins que ja li sembla no sentir-lo. I s'aixeca, amb la daga clavada, torna a caminar, l'esforç és dolorós, amb la daga clavada.

No és morta, i es recupera. Se'n sent, del dolor. No deixa de caminar, segueix fent camí i torna a passar davant d'aquells que l'han ferit, doncs s'han quedat parats tot admirant l'or de les victòries passades d'aquest atleta, ara les han fet seves, ja no son de l'atleta, son de l'equip que l'ha traït. Ja ningú no en parla de l'atleta ferit, l'equip traïdor ja no guanya, però s'entreté orgullós de les velles victòries de l'atleta dient que no son d'ell, que son seves, i de tant repetir-ho l'atleta ferit casi s'ho creu, l'atleta calla.

L'atleta es refà, tot i la daga clavada. És millor que aquells que l'han clavada, ha aprés moviments per esquivar el dolor, moviments per què la ferida no sagni i anar endavant. Utilitza i potencia altres parts del cos, immobilitza la daga per evitar que esquinci encara més la carn i segueix avançant, a voltes arrossegant-se, després cada cop més dret, recuperant l'orgull, tot i la daga clavada.

Ha après a caminar amb la daga clavada, no ho poden permetre, que s'ha pensat aquest atleta, no veu que per ell la cursa ja s'ha acabat. I remouen la daga, la claven més endins, augmenta la sagnada, cau a terra, torna a semblar vençut, amb la daga clavada.

Tantes vegades s'ha aixecat, tantes vegades han remogut la daga. Ha perdut les pedres i l'or,la fulla és ben rovellada, però segueix al cos clavada.

La pregunta és òbvia, perquè no es treu la daga?

I és que fa tant temps que la duu que ja no la sent clavada. Els metges i entrenadors que en tenen cura ja ni proven desclavar-la. Es barallen i discuteixen el color de l'envenat, quins calmants, quines drogues li donen, però la deixen clavada. Diuen que si la treuen no podran parar la sagnada, la infecció s'estendrà i el cos morirà, perquè ja no pot viure sense la daga, que la daga ja és part d'ell i que pari de queixar-se.

Una mort dolça, el cervell adormit per les drogues i calmants, escoltant veus que li diuen que ja no pot desclavar-la.

Però s'ha aixecat, i aquesta vegada potser tindrà força per treure's la daga. Li diuen insensat, que no es tregui la daga, que morirà dessagnat, que la deixi ben clavada. El cervell li bull, què ha de fer? Potser tenen raó els de les bates blanques. Ell sap que no és natural dur una daga clavada. El fan dubtar, deixar-la o desclavar-la.

Agafa força Catalunya per desclavar-te la daga. Farà mal, sagnarà, però podrem curar la ferida, sanejarem la carn podrida dins la ferida de la daga. Cosirem i curarem, ens desenganxarem dels calmants que et tenen adormida, i tornarem a caminar, tornarem a entrenar, tornarem a córrer, tornarà a ser la nostra cursa. Haurem d'esforçar-nos, hem de recordar moltes coses per tornar a ser com érem, o fins i tot millors. Però el més important és que tornarem a ser nosaltres, deixarem la daga a la vora del camí i ja no la tornarem a veure.

Ens haurem tret la daga