“Tengo por el primer negocio de todos, hoy, la reducción de Cataluña a la obdiencia de Vuestra Magestad. El primer negocio y el mayor es allanar a Cataluña…”

Són paraules històricament atribuïdes al Comte Duc de Olivares el 24 d’agost de 1640 que adreça a Felip IV de Castella com a primer ministre o favorit.

Eren temps de la Guerra dels Segadors i Pau Claris president de la Generalitat.

Aquestes línies només són un exercici de memòria.

Pau Claris, que havia pres part de les Corts de Barcelona com a representant del Braç Eclesiàstic (recordem que hi havia tres “braços” l’eclesiàstic, el militar o noble i el reial o de les viles), el juliol del 1638 fou elegit president de la Generalitat per al trienni 1638-41.

Claris s’enfrontà aviat amb les autoritats reials i després de diversos capítols històrics -d’aquells que a l’escola s’ensenyen poc encara, o simplement, no ensenyen-  com són la invasió francesa del Rosselló i la consegüent rendició de Salses, el Corpus de Sang, entre d’altres, es produí la ruptura definitiva entre la Generalitat i el govern de Castella amb el comte duc d’Olivares

Davant la imminent invasió de l’exèrcit de Felip IV de Castella, la necessitat va fer que Pau Claris cerqués reforços militars a França i el dia 12 de desembre de 1640 va signar a Barcelona un pacte d’ajuda militar amb els francesos que el van dur, poc després el 17 de gener de 1641, a proclamar la República Catalana sota la protecció de França. Era una aliança político-militar on, evidentment, la part feble era la catalana.

Les tropes de Felip IV assetjaven Barcelona i els reforços militars francesos tenien un preu més alt del què es va creure i Pau Claris, el 23 de gener de 164,  es va veure obligat a reconèixer Lluís XIII de França  comte de Barcelona, acceptant així la sobirania francesa.

L’exèrcit francocatalà va derrotar les tropes castellanes a Montjuïc el 26 de gener de 1641. Pau Claris va morir, sobtadament, el 27 de febrer d’aquell mateix any. I  Lluís XIII va ser comte de Barcelona fins que va morí i després ho va ser Lluís XIV,  fins el 1652.  

La destitució del Comte duc d’Olivares, la presència de la fam i de la pesta i la promesa -falsa- de Felip IV de Castella de respectar les institucions catalanes van posar fi a la guerra dels Segadors l’any 1652.

Posteriorment, la República Catalana ha estat proclamada en tres ocasions més: al segle XIX, aquesta vegada dins la Federació Espanyola, i les dues més recents que tots tenim en la nostra memòria, l’any 1931 i el 1934.

Potser aquest retall de la nostra història queda una mica forçat en el web de Reagrupament, però he volgut compartir la memòria amb els que treballem perquè la cinquena proclamació de la República Catalana ens faci esdevenir un estat sobirà definitivament !

* Aquest article fou publicat el gener de 2010.