No entraré en la polèmica de si Catalunya és pel seu passat històric terra de toros o no. No hi entraré perquè m’és absolutament igual. La tradició no pot ser mai eina d’aval i molt menys justificant que empari i doni validesa a la salvatjada.

Si a aquestes alçades del segle vint-i-u encara hi ha algú que no ha entès que els temps són canviants, que s’ho faci mirar. Sí, senyores i senyors, el temps és canviant.  Així doncs, això és indicatiu que allò que ahir era tal vegada perfectament assumible i fins i tot necessari i digne d’orgull patriòtic passat, amb el temps pot ser retrògrad, grotesc, estúpid i fins i tot aberrant.

I això és el que ha passat. L’art fet espectacle i portat fins al patiment, sang i mort a més d’ultratge, mofa i escarni si s’esdevé, doncs si el toro no ha sigut del gust del “respetable”, aquest, el “respetable”  té llicència, i en fa ús, per xiular i escridassar l’animal.

Culte al patiment, sang i mort. Com espectacle, senzillament aberrant.

Sí, sí amic, tens raó, l’espectacle dels toros només és el cap del fil. És cert, darrera hi ha metres i mes metres de fil que cal estirar fins arribar desfer l’embolic , el respecte als animals. Bé, és bo començar per algun lloc.

Goya, Picasso, Hemingway..... els pro-taurins s’omplen la boca d’aquest insignes afeccionats a l’art de la tauromàquia , són la referència a la que s’abracen els defensors de les curses de braus per justificar quelcom que no té justificació. Caldria escoltar que en dirien avui, ben entrat el segle XXI. Certament no ho sabrem mai.

No discuteixo la plàstica del toreig, però tampoc és discutible el trist final d’aquest significat espectacle per als espanyols anomenat: Fiesta Nacional .

Sentiments al marge que no dubto que puguin existir per part d’afeccionats a les curses de braus, mereix comentari preeminent les anades i vingudes pels passadissos del Parlament de Catalunya de personatges amb el dret a pressionar els nostres representants polítics. Seria molt gratificant per l’oïda poder conèixer els arguments emprats, els mètodes usats per aquests personatges amb l’únic fi de protegir el seu interès que a la fi és l’interès més interessat.

Com pot ser que es permeti que qui ho cregui convenient pugui campar lliurement pels passadissos del parlament amb la intenció d’imposar voluntats.

Podria escriure alguns pensaments més, però ho deixaré aquí. Malgrat tot no m’estaré pas de fer memòria al desmemoriat, heus ací: A les illes Canàries ben aviat farà vint anys que varen prohibir les curses de braus.

Aquests espanyols segueixen ancorats a l’Espanya aquella on mai es ponia el sol. Aquella Espanya que sembla que no coneixia les vesprades ni havia vist mai pondre les estrelles. Mireu si n’han passat de segles, doncs bé, no n’aprendran mai.

Perdoneu per no me’n puc estar. Llegia ahir dimarts en el diari AVUI com la senyora Sánchez Camacho  deia que Catalunya amb accions com aquesta es convertirà en terra de prohibicions. Ostres, ostres, ostres, té nassos, eh! Després de la sentència del Tribunal Constitucional envers els interessos de Catalunya, la senyora Sánchez Camacho diu que aquesta terra, la nostra, va camí de ser terra de prohibicions i sense posar-se gens vermella, ens en vol fer responsables als catalans.

Senyora Sánchez Camacho, senyora Sánchez Camacho, si us plau, vostè és molt poc seriosa i gens rigorosa, no ho creu?

Avui dimecres, 28 de juliol de 2010, la Cambra Catalana i per majoria parlamentaria ha dit prou. Congratulem-nos-en.