L’article 99 de la Constitució espanyola de 1978 garanteix als poders fàctics que van escollir Juan Carlos com a Rei, anul·lar una majoria no desitjada si el resultat de les eleccions no els convingués. Siga el que siga el resultat de les eleccions, segons aquest article, solament el Rei pot proposar, unilateralment, el candidat a la Presidència del Govern d’Espanya. Els diputats sorgits de les eleccions, que se suposa són els dipositaris i representants de la sobirania del ‘pueblo español’, no poden proposar a cap persona per a ser elegida President del Govern d’Espanya. Encara més, si un persona compta amb la majoria dels diputats per a ser elegit president del govern, això no és suficient. Cal que esta persona siga el candidat d’un ciutadà que mai ha estat elegit democràticament i, cosa pitjor, mai es presentarà a cap elecció per a ser elegit: el Rei.
Després de les eleccions del 20 de novembre el futur President del Govern d’Espanya només ho pot ser la persona elegida com a candidat pel Rei. Si no és el candidat del Rei, encara que tinga la majoria del Congrés darrera seu, no podrà ser-ho. O és la persona que vol el Rei o no pot ser una altra.

L’article 99 preveu que pot succeir que el candidat del Rei no fos el que la majoria de diputats vulguen. Llavors hi ha una sèrie d’apartats, el 3 i el 4, que vénen a propiciar el canvi de voluntats. El canvi de decisió –s’imaginen vostès les pressions a què seran sotmesos els representants del ‘pueblo español’-, pot venir per part dels diputats que dobleguen en ares del ‘consens’ a acceptar el –o un– candidat del Rei. Però si ‘sus señorías’ es mantenen ferms i no dobleguen, l’article 99 ho deixa clar: el Rei, una persona que no té previst presentar-se a cap elecció, dissoldrà les Cambres i convocarà noves eleccions. És a dir, el Rei pot, amb aquest article, anul·lar una majoria no desitjada. Així doncs, allò de ‘la sobirania nacional reside en el pueblo español’ no deixa de ser una altre frase més sense sentit de l’estat de dret vigent.

Alguns que no s’atreveixen a denunciar aquesta ignomínia, per superar el fet que suposa que una persona no electa neutralitze els diputats electes, apel·len a una altra ignomínia encara més gran amb una argúcia pròpia de picaplets, ens proposen que la majoria del Congrés, per evitar la dissolució de les Cambres, vote en contra de la seua voluntat i ho facen pel candidat del Rei i, a continuació, diuen, apliquen amb èxit l’article 114 apartat 2, on el candidat inclòs en la moció de censura adoptada pel Congrés ha de ser nomenat President pel Rei. Massa oprobi per aconseguir una cosa molt senzilla com hauria de ser escollir un President de Govern que represente a la majoria després d’unes eleccions generals.

Però tothom tranquil. Tot està sota control. La perfecta comunió entre el Rei i els seus fidels partits dinàstics ens evitaran qualsevol ensurt. Podem dir que l’article 99 és el paradigma que resumeix l’esperit de la gènesi que va donar llum a l’empassada que va ser la Constitució de 1978 amb el suport del PSOE, PCE i CiU i que, aquesta empassada, continua, fins i tot amb el silenci de les formacions valencianes representades per Ricardo Sixto i Joan Baldoví.