És cert, el govern de CiU, mai no ha explicitat de forma clara els seus objectius. Dret a decidir i pacte fiscal són ara mateix la columna intangible i que enlluerna, potser per allò que sura pau i tranquil·litat i tanmateix poc compromís. De fet, CiU ens està demostrant  “una forma de governar a la Churchill”, amb la gran diferència que l’anglès ho feia per al seu país i per a la pau mundial, ell demanava sacrificis i coratge, l’objectiu era clar, guanyar la guerra.

El nostre president té ara mateix mala peça al teler, governar amb una majoria estable de dretes i escorada a la renúncia de país, o bé fer una majoria també estable de país i escorada a posicions clarament sobiranistes amb ERC. La “fractura” social està servida, per a uns serà en termes espanyols, per a altres en termes catalans.Si CiU tria la dreta espanyola, esdevindrà el nou cadàver polític, els del PSOE a casa nostra tindran relleu, mentrestant ningú no en traurà cap profit del desastre. Fer majoria amb els mateixos que ja han començat a negar el pa i la sal des de Madrid és un suïcidi polític, per molt que digui ara la Sra. Camacho que el PP farà tot el possible per complir. El Jorge, ara ministre va ser molt clar, del deute, de tornar-lo ni farts d’aigua.

Si CiU tria ERC, aconseguirà dues coses, fer país en primer lloc i cohesió social però a la catalana en segon lloc. Això en el terreny estrictament social i, en el terreny polític, per primer cop el dret a decidir quedarà emmarcat amb el futur de Catalunya. Perquè això sigui possible, ERC ho ha de fer possible i renunciar a les diferències de gestió, és un bon inici. Recolzar en termes socials i de país és la clau de volta, fer-ho, però renunciant ara, a qüestions socials, pot representar en el futur una majoria nacional amb capacitat d’assolir la gran fita, la independència de Catalunya.

Donar suport políticament al govern de CiU es podria considerar un acte patriòtic i si ERC ho fa, nosaltres els reagrupats no podem quedar-nos-en al marge. La responsabilitat política de la confrontació amb l’Estat espanyol ha d’estar encapçalada pel  Govern de la Generalitat i la confrontació només serà possible si el president ha triat país, fer-ho possible depèn de nosaltres (ERC, Reagrupament, SI, Òmnium, PDD, AC i d’altres ).

Ara el problema no és només aprovar una “llei” Òmnibus o modificar una “llei” per recaptar 400 milions o introduir a l’alça modificacions d’impostos menors transferits, ara la qüestió rau en la defensa del nostre país, Catalunya. ERC podria cometre un greu error, tornant a pensar a ocupar l’espai de Convergència. Els tacticismes de curta volada serveixen de vegades per al present, mai per al futur i ara tenim en joc el nostre futur com a poble i país. L’estratègia ha de ser patriòtica, gairebé sense demanar res a canvi, si ho fem així, el cost polític segur que hi serà, els espanyols a casa nostra en faran bon ús, però haurem estacat una gran pedra com a fonament per assolir el que tot patriota vol: la independència de Catalunya.