Tan senzill i tan complicat alhora. Viure i deixar viure. Imagineu un lloc on el respecte i gaudir del que dóna la natura fos la màxima expressió de convivència. Gaudir d’una xerrada, d’una posta de sol, d’una feina ben feta. Ah! que bonic ha de ser, res, ni passat ni futur que molesti l’anar i venir dels vailets, de la gent gran, dels joves. Que bonic!

Som un món modern, on les tecnologies i els R+D són el que compten, sinó, el fracàs n’és el “resultat”. Cal produir i, fer-ho en grans proporcions, ho necessitem, ens rifem la supervivència, del nostre món clar, els de l’Àfrica o l’Orient, o Àsia, o Sud-amèrica no compten, ells no són els escollits.

Quin món aquest, el volem democràtic, però poc. El volen controlat per dalt, els de baix no compten, aquests amb una mica de consum ja van servits. Grècia n’és un bon exemple, Europa dicta i demana imposar per salvar el model capitalista. Una consulta al poble és una infàmia. Però què s’han cregut aquests dirigents grecs? Ni per una vegada fan bé la seva feina.

Us imagineu que tot el que llencem a Europa (menjar, productes manufacturats) anés a parar als indigents del planeta? Us imagineu un món on les armes no parlessin i es deixessin de fabricar? Un món sense armes, que només serveixen per perpetuar les injustícies i la mort prematura. Ah! seria meravellós. Un món on el que val un fusell servís per donar de menjar.

Produïm sense parar, cotxes, TV, ordinadors, roba, sabates, raspalls de dents. Tenim infinitat de marques de tot. I podem triar, que bé, som en ”un món lliure”. Entro a casa i engego la llum, obro l’aixeta i tinc aigua, calenta o freda, a conveniència, què més puc demanar? Mentrestant, a molts altres punts del planeta no tenen res.

Com podem ser feliços si l’única cosa que no val res ens la prenen per la força? Com podem ser feliços si volem viure i deixar viure i no ho podem fer? Com podem ser feliços si la nostra vida té un preu? Com podem ser feliços si d’altres ens controlen i no ens deixen ser com som? Com podem ser feliços si l’única llibertat que tenim és la que ens permeten tenir? Com podem ser feliços si ara tenim feina i demà no? Com podem ser feliços si no ens podem treballar el nostre futur? Com podem ser feliços si el sistema només ens ensenya a produir i fer-ho amb R+D i no ens ensenya a gaudir de la vida, de les flors, del mar, de les postes de sol, de les estacions amb els seus canvis climàtics, dels animals lliures, d’una bona lectura d’una bona relació amb el proïsme, a ser generosos i pacients, a ser directes i honrats, a ser solidaris i sobretot a ser contraris a la violència vingui d'on vingui i com sigui.

Us imagineu que, de sobte, els castellans, els andalusos, els extremenys, els gallecs, els aragonesos, els bascos, els catalans, els valencians diguéssim prou. Ja n’hi ha prou que quatre vividors de la política ens entabanin, i que decidíssim posar fi a la construcció virtual i imposada pels poders fàctics i la monarquia d’Espanya, i diguéssim que volem viure de tu a tu, amb pau i conveniència, on el respecte i la solidaritat volguda fos la màxima expressió, on els interessos fossin els del poble.

Nosaltres som culpables que no sigui així, i tots nosaltres hem d’anar a dormir cada dia amb el convenciment que “formem part de las bandes d’assassins” que corren pel planeta. L’Estat espanyol produeix armes per matar, la seguretat és l’excusa, les armes són per matar i, per negoci, mai per donar vida.

Ara tenim la gran qüestió per resoldre, tothom ho sap però ningú ho diu. El sistema fa aigües. Es regula els treballadors, els banquers no. Això és exactament el que succeeix des de fa dos segles. Un sistema político-econòmic que permet tenir tres móns diferenciats al planeta, més les injustícies socials en cada un dels móns. Aquest sistema, tard o d’hora s’extingirà. La història així ens ho indica.

Hem de fer que sigui possible un canvi mundial, però per començar cal fer-ho primer a casa. El poble català ha demostrat reiteradament la seva via, la del treball, la de la pau, la d’entendre’ns amb tothom i, ara que tenim una Europa menys bel·licosa i més constructiva s’ha d’aprofitar. En tenim dret som un poble que ja hem demostrat antigament las nostres capacitats, ens toca demostrar-ho ara i, només ho podrem fer si decidim nosaltres com volem que sigui el nostre futur. Només demanem respecte al que decidim. Nosaltres farem el mateix. Catalunya ara es mereix ser Estat, i ens agradaria que fos entès com un dret, no pas com una afronta a cap poble de la península. Ho heu d’entendre i si sou uns bons ciutadans i demòcrates, ho heu d’acceptar.

Ara més que mai imagina’t:

Imagina que no existeix el paradís,

És senzill si ho intentes,

Cap infern sota nostre, a dalt només el cel,

Imagina a tothom vivint al dia...

Res per què matar o morir, ni religions tampoc,

Imagina a tothom vivint en pau.

Un tros de la cançó de John Lennon.