El dia 20 de novembre, el poble de Catalunya va votar en clau de dependència política. Sense arriscar, sense coratge no hi haurà independència. Sense cultura política ens anirem empassant pactes fiscals, transicions nacionals i anirem votant perquè res canviï o, millor dit, canviï a pitjor. El sistema de salut a Catalunya canviarà de model; no sabem quin perquè no l’expliquen, però serà el que decideixi el govern de CiU amb els diners que decideixi el govern de Madrid. Es coherent pensar que s’acosta una sanitat més privada amb cada cop menys recursos públics. Mentre haguem de seguir finançant Espanya i dir- ho en veu baixa i a casa poca cosa podrem fer per pal·liar el nostre mal.

Mentre votem en clau de silenci o atorgant confiança a polítics sense coratge, el país seguirà anant a la misèria. Però, mentrestant no arribi la sobirania, tenim l’obligació de saber; saber de tot en la mesura del possible; saber d’economia i economia de la salut. Ells, el govern de Catalunya, poden fer el que a Madrid poden desfer, però als ciutadans ens toca saber què i per què fan i desfan. La situació actual del sistema sanitari a Catalunya, basat en l’accés universal i el finançament majoritari mitjançant impostos, impostos que no gestionem a Catalunya, ens fa ser depenents de decisions dels altres. Fins ara, els resultats globals del sistema sanitari català són aparentment bastant bons, ja que presenten uns indicadors tradicionals d’estat de salut que se situen entre els millors dels països occidentals. La OMS, però, fa referència al sistema sanitari espanyol, del català no en parla.

El sistema, però, es susceptible de millorar. Pot millorar en la transparència dels processos decisoris, pot fer-ho en estratègies de formes d’atenció més integrades, entre el sector primari, especialitzat, mental, sociosanitari per tal de millorar l’abordatge de les malalties cròniques; pot millorar en la implementació de les tecnologies de la informació i la comunicació (TIC).

Però el Govern de CiU i el conseller de salut, més que parlar de millores, parlen de la necessitat imposada i autoimposada de reduir el pressupost de salut. Això ha fet, per exemple, que, aquest any 2011, el pressupost per l’Atenció Primària sigui el 17,5% del pressupost global de Salut, quan el 2003 era del 21,6%. En canvi, no hem sentit res d’aprimar l’estructura de gestió del sistema, fundacions i consorcis vinculats i finançats per la sanitat pública, gerències territorials, etc.

Costa molt arribar a nivells d’excel·lència, però no costa gaire fer malbé el sistema: només cal descapitalitzar allà on pot fer mal. Doncs parlem-ne.
La proporció del PIB destinada a finançar la sanitat pública a Catalunya és molt inferior a la de països i regions de rendes comparables... tenim un estat del benestar en l’àrea de salut inferior al nostre nivell de riquesa relativa respecte el nostre entorn europeu. És a dir, si som coherents, caldria invertir més per millorar, però els fets diuen que cada cop hi haurà menys diners públics per donar servei. Podríem pensar que allò important no és la quantitat que es gasta, sinó com es gasta, però no sabem com es gasta. No ho sabem perquè no hi ha prou transparència en el processos de gestió. Són molt mes accessibles les dades de les empreses privades que les dels organismes públics.

Sembla lògic, doncs, abans de parlar de copagament, incrementar els ingressos destinats al finançament de la salut a costa dels ciutadans, que diguem dues coses importants: Una, que sense espoli fiscal tindríem més recursos també per a la salut; i dues, que amb millor finançament, però sense un sistema eficient seguiríem necessitant més diners.

I com ajudaria la independència a la millor eficiència del sistema de salut de la Catalunya Estat?
En l’Estat Català, les decisions del que financem, el com ho fem, com gestionem el servei, com l’avaluem, com el millorem, dependrà només d’allò que es decideixi a Catalunya. I amb els recursos propis podrem garantir una salut per a tothom, amb la millor eficiència i transparència. Un Servei de Salut universal, i amb una rigorosa gestió dels recursos públics.

De moment, però, estem atrapats, i només som espectadors de canvis a pitjor sense cap garantia que qui ens governa tingui clar a qui serveix. Si serveix als ciutadans, a interessos privats o als interessos polítics espanyols.

I cal saber que la descapitalització és també humana. El talent jove i no tant jove se’n va de Catalunya. Uns perquè no tenen perspectiva de futur, els altres perquè veuen com es fan malbé les seves condicions laborals. Però això són figues d’un altre paner, encara que de la mateixa figuera. A veure quan caiem de la figuera, catalans.