Permeteu-me que torni a insistir en el tema de la internacionalització. Aquest mes de desembre, en aquest sentit, ha estat desastrós. Va començar amb l'anunci de la substitució del delegat de l'Oficina de Berlin. A hores d'ara no sé si ja té substitut. Si més no, no me n'he assabentat. 

Va continuar amb la dimissió del Director General de Relacions Exteriors, és a dir, el número 2 de la Secretaria d'Exteriors. El dimissionari, un appartxik  d'Unió, ha preferit l'acta d'eurodiputat a Brussel·les, que ha aconseguit gràcies a l'ampliació d'escons que s'ha donat darrerament. El seu substitut, un altre appartxik  unionista, és a dir, un lleial a Josep Antoni Duran i Lleida, veritable factòtum de la política exterior del govern dels millors, suposadament encapçalat pel senyor Artur Mas. I el mes acaba amb l'anunci, ahir dimarts, ja de forma oficial -se sabia des de feia dies- del tancament de l'Oficina de Buenos Aires (foto). I no només això, també el govern ha aprovat un redimensionament de l'actuació exterior de la Generalitat, en el sentit que prioritzarà l'anomenada diplomàcia econòmica . I la coordinació amb els òrgans de representació espanyola a l'exterior.

Per acabar-ho d'adobar, ara fa uns dies, l'opinadora més xiripitiflàutica del règim va publicar un article d'opinió demolidor contra les delegacions de la Generalitat, naturalment en el diari avantguarda del règim, en una clara mostra d'auto-odi, de la qual ja ens té acostumats. A banda, és clar, de les ja típiques mostres de frivolitat i menyspreu envers els mortals d'una persona que segur que es considera que viu a l'Olimp i que es pensa que pixa colònia.

Comptat i debatut, el govern dels millors és d'una lleialtat a prova de bomba envers... el Partit Popular, naturalment. El PP, ja ho he escrit en diverses ocasions, ja mana a Catalunya. Ni geometries variables, ni hòsties. Només cal saber quan es produirà l'intercanvi de cromos. És a dir, el ministre de CiU a Madrid, i els consellers del PP a Barcelona. Recordo que el PP va posar com a condició per votar la investidura de Mas, tot això que està passant ara, aquests dies.

No ha estat, doncs, cap sorpresa. Sí, però, que m'ha preocupat algunes reaccions de comentaristes de bona fe, que han acceptat de bona fe la marxa enrere del govern català en la seva actuació exterior, com una conseqüència lògica de les retallades, etc. Anem a pams.

Precisament és en els moments de crisi que cal ser tot el primmirat possible a l'hora d'escollir les prioritats, que, per definició, només poden ser poques, i a les quals cal destinar els diners públics.

En aquest sentit, i en el context d'un món cada cop més interdependent, on quan el senyor Mas rota o si se li escapa una llufa, ho saben a Brussel·les, Berlin, Nova York o Beijing, no considerar la política exterior com una prioritat, o bé és propi d'ignorants, o més probablement, és una estratègia per evitar que Catalunya tingui veu pròpia al món, de manera que per ser-hi, s'ha de passar pel seu cul -el cul del món, em refereixo- que no és altre que Madrid.

Si no ets al món, no comptes. Ja ho diu la dita popular A la taula del Bernat, qui no hi és, no hi és comptat . I jo em pregunto: Catalunya és a la taula de les nacions del món? Vull dir amb veu pròpia, defensant els seus interessos, és a dir, els dels catalans i les catalanes. Oi que no? I doncs, com penseu que podem sortir de la crisi sense una veu pròpia? Esperem que els amics  espanyols ens salvin el cul? Ni de conya, companys! Tots ja sabem com les gasten els espanyols. Tant d'un color, com de l'altre. Ja hem vist com en els darrers mesos el govern sortint, amb la complicitat de la llavors oposició, atacava per terra, mar i aire, el govern del senyor Mas i quasi l'arribava a considerar el darrer responsable de la crisi financera mundial. Per fer-ho, naturalment, han comptat amb la col·laboració entusiasta dels corresponsals a Madrid dels principals mèdia globals... De manera que, la política exterior, com en qualsevol estat, sempre ha de ser considerada una prioritat. I qui ho deixa de fer té els dies comptats. És una lliçó elemental.

Naturalment, aquest plantejament racional, propi d'un pensament modern, s'ha vist esquitxat per la demagògia practicada, entre d'altres, per l'opinadora oficial del règim, que ha contraposat la despesa -jo diria més aviat inversió- en les delegacions de la Generalitat, amb les necessària cohesió social, les ajudes als sectors en risc de marginació o de pobresa, etc. etc. És necessari replicar aquesta imbecil·litat? Ho faré de forma sintètica. La millor manera d'assegurar el benestar dels catalans i les catalanes, i de lluitar contra el risc de la pobresa a la qual ens condemna la nostra dependència respecte Espanya és el de posar les bases per aconseguir una Catalunya que pugui gestionar tots els seus recursos i disposi de veu pròpia en tots els fòrums internacionals, que pugui signar Tractats com a estat sobirà amb aquells països amb els quals els uneixi interessos comuns i mútuament beneficiosos. Dit més breument, la política exterior és clau per al benestar de tots els catalanes i les catalanes, i particularment d'aquells que es troben en una situació més precària.

I, per acabar, penso que el que realment caldria tancar és la delegació de la Generalitat a Madrid. O si més no, redimensionar-la com el que realment hauria de ser: una delegació de nivell mitjà, les despeses de la qual, dit sigui de passada, haurien d'estar plenament controlades, començant per la del seu màxim responsable, que, vés quina casualitat, és un altre alt responsable del mateix partit del senyor Duran i Lleida.

M'han quedat coses per afegir, però veig que ja porto quasi mil paraules. Continuaré la setmana vinent. Bon Cap d'Any i Feliç 2012!