Aquest vespre he anat en representació de Reagrupament a la presentació del documental "Fora de joc" que fa palesa la incansable lluita pel reconeixement de les seleccions catalanes en diversos esports, el primer dels quals --i no per això el més dur- va ser l'hoquei patins, esport del que som una potència.

El documental reflecteix exactament la inutilitat d'una lluita per intentar incardinar la Catalunya comunitat autònoma del Reino de Espanya, en el món, en qualsevol aspecte. Però també reflecteix l'incansable esforç d'unes persones, moltes, que no han defallit encara en l'intent: esportistes, presidents de seleccions, advocats, etc.

L’argument el coneixem tots. Però dos moments m'han impressionat: la tristesa íntima d'Ivan Tibau quan ha explicat com es va sentir quan els seus companys de la selecció espanyola, amics personals de moltes hores de feina, contacte, il·lusions, el van abandonar en bloc quan va defensar la Selecció Catalana, i la tristesa de Miquel Masoliver, jugador d’hoquei patins, per la situació que es va trobar pel mateix fet. Dos homes joves, sols, havent de triar entre les seves il.lusions, el hoquei, o la seva pàtria. I la seva solitud.

Jo només espero que aquest documental serveixi a les futures generacions de l'Estat català per entendre com de pobra, bruta, trista i dissortada ha pogut estar la nostra pàtria. I la força que els ciutadans hem tingut per seguir lluitant per la nostra llibertat des de moltes opcions vitals, en aquest cas, l'esport.

M'ha alegrat de veure la fotografia del nostre company reagrupat i candidat per Girona Ignasi Planas, que també ha lluitat pel reconeixement de la Selecció Catalana de rugbi.

La reacció del públic ha estat tèbia. La majoria eren polítics i els seus càrrecs de confiança, pocs esportistes, i molts més homes que dones. I la sortida pel passadís central –ja ho té això el cinema- ha arribat, en alguns casos, a la mala educació. Jo "al·lucino" amb la poca correcció d'alguns càrrecs públics, un dels quals no s'ha amagat de dir que ha fet una becaina, perquè anava molt cansada per la campanya electoral. Altres, han expressat amb veu prou alta i clara que no els havia agradat, adduint que era derrotista.

A mi, m'ha agradat. Insisteixo, és un bon documental per les generacions futures, i per les actuals, de la situació surrealista que ens trobem. Però, és clar, jo tinc assumit que l'única manera de ser ciutadans normals en el món és ser ciutadans d'un estat, en el nostre cas, l'Estat català.

Vull felicitar a tots els membres de la Plataforma pro Seleccions Esportives Catalanes per les hores que han dedicat a intentar trobar una manera de normalitzar en el món la nostra pàtria. I perquè també ells han engruixit el grup de ciutadans independentistes.

Gràcies per la feina feta!