Avui en dia, fer una comparativa entre la política internacional desenvolupada per dues nacions sense Estat, com són els casos d’Escòcia i de Catalunya, és un exercici de masoquisme extrem..., sobretot si es fa des de la perspectiva catalana. Bàsicament representen dos models antitètics de com fer front a la crisi global. I també a les pressions exercides pels estats, als quals encara avui en dia es troben sotmeses -i lluitem per escurçar aquesta submissió al mínim possible, és clar.

El model escocès, liderat per Alex Salmond, primer ministre i cap del Partit Nacional Escocès, és un model clarament proactiu, desacomplexat, ambiciós, i fins i tot amb un puntet de fatxenderia, en el seu sentit més noble. Parteix, naturalment, de l’enorme contribució que el Poble Escocès ha fet al món: Adam Smith (economia), James Watt (enginyeria), Alexander Fleming (medicina), però bàsicament consisteix a desenvolupar una intensa activitat internacional, tant des del punt de vista polític i econòmic com cultural. Salmond, des que és primer ministre, l’any 2007, ja ha visitat en tres ocasions la Xina, i fins i tot ha gosat parlar de Panda Diplomacy, emulant la política nord-americana que, en el seu moment, va consistir a incrementar les relacions de tot tipus amb el gran gegant asiàtic. Simultàniament, els independentistes escocesos juguen un paper destacat a Brussel·les, conscients com són, que a cap persona mínimament estable mentalment li pot passar pel cap que una Escòcia independent fos exclosa de la Unió Europea. Fins i tot han teoritzat sobre l’anomenada ampliació interior, amb referència a la incorporació de nous estats membres sorgits com a conseqüència de processos de secessió respecte d’altres estats que ja formen part de la Unió Europea.

Per contra, el model català, liderat per Josep Antoni Duran i Lleida, és a dir, un diputat del Congreso de los Diputados  espanyol, que ni tan sols és membre del govern català, tot i que presideix la part catalana de les quatres comissions bilaterals, és clarament reactiu, acomplexat i submís als dictats de la política exterior del Partit Popular. Com es recordarà, una de les condicions imposades pels espanyols per investir President (nominal), Artur Mas, va ser el tancament de les delegacions del govern català a l’exterior. L’excusa, naturalment, era la crisi, però l’objectiu real és evitar que Catalunya tingui una presència directa al món. I no s ́hi han posat per poc. En els dotze mesos que porten governant, han aplicat, manu militari, una castració premeditada de la política exterior catalana dels darrers anys: eliminació de corresponsalies de l’Agència Catalana de Notícies i, darrerament, de TV3 (Amèrica i Àfrica), congelació (Mèxic, Xina) i tancament (Argentina) de delegacions, retallada (sí, també aquí) de Lectorats de Català a les universitats, i dels ajuts als Casals Catalans, supressió del canal TVCi. Per acabar-ho d’adobar, nomenament de responsables de l’Acció Exterior, la major part dels quals havien treballat abans pel govern espanyol, incloent-hi un antic ambaixador de l’etapa Aznar. Cal continuar? Penso que no, i mira que podríem.

En definitiva, dos models que, naturalment, deriven de dues maneres de plantar cara a la conjuntura actual: una agosarada i valenta, i l’altra poruga i submissa. Jo, clarament, ja sé per qui apostaré un pèsol quin serà el més reeixit.

Ah, i malgrat tot, Bon Any 2012 (de fet no serà difícil, ja que el 2011 ha estat nefast).