L’agost del 2010 uns “presuntos independentistes” divideixen l’única proposta amb l’objectiu clar de proclamar la independència, i ho fan creant una proposta “política”: Laporta, Tena i Bertran en són els promotors i, amb un full Din A4, fan una crida a donar suport a la seva proposta; nova, pels promotors sense organització, i amb els mateixos objectius que Reagrupament.

Són uns inicis rars, la proposta semblava bona i podia sumar. Molts reagrupats s’hi adhereixen, tot un èxit, però aviat es podran veure els veritables objectius: en Tena i en Bertran comencen a escampar que Reagrupament s’ha d’incorporar a la coalició que els tres “tenors” encapçalen. Reagrupament, aleshores, tenia 3.300 associats al corrent de pagament; Solidaritat era, de moment, una opció virtual: cap associat i cap estructura organitzativa; el seu potencial era exclusivament mediàtic, el seu far “Joan Laporta”, que, de forma inexplicable, encara a dia d’avui i, sense cap explicació “trenca” amb Reagrupament i s’afegeix a l’aventura de la bona nova, “Solidaritat per la independència”.

El mal ja estava fet, tant l'Esquerra del moment com CiU esclaten d’alegria, ells ja sabien que el Parlament català no tindria un grup parlamentari amb més de 10 diputats lluitant per la independència, com a molt 2 o 3 i, depenent de quin partit, ni això.

El resultat electoral tothom el sap: 4 Diputats per SI, inclòs l’últim afegitó, en Toni Stubell que, quatre dies abans de tancar llistes, abandona el vaixell de Reagrupament.

Quatre mesos més tard era de preveure: Joan Laporta trenca amb SI, la visualització per a la ciutadania és de pur espectacle. Si això i aquests són els independentistes, mare meva!, em quedo amb els corruptes coneguts. El nou tercet fa de la seva trajectòria al Parlament tota una “exhibició de força independentista”. De moment, guanyen per golejada, són els més mediàtics, però una vegada més, el poble demostra ser més intel·ligent del que molts pensen. A les eleccions municipals SI té el fracàs més estrepitós: cap regidor a cap capital; Reagrupament n'obté 1 a Girona.

Tothom sap qui vol la independència i qui no; els ciutadans necessiten i es mereixen alternatives que resolguin les qüestions més properes: feina, benestar social, escoles, pensions. Reclamar dia si i dia també la independència i donar la culpa a l’espoli està bé, però no n'hi ha prou. A més, ens hem d’exercitar per a quan siguem Estat i diputats d’un país lliure. Fins a dia d’avui, aquest tercet s’ha convertit en la “xirigota” internacional: acampades, boicot al mateix Parlament, iniciatives parlamentàries mai començades al carrer. En fi, tot un espectacle buit de continguts politics, i amb el posat impertèrrit que són els únics lluitadors i portadors de la veritat independentista.

Fins aquí, ara podíem canviar, fer un full de ruta organitzatiu nou, podíem sumar de debò, podíem començar a bastir un projecte on tothom hi capigués, amb poques o nul·les possibilitats que sorgís una nova opció per la independència; en definitiva, fer el que la societat i patriotes fa estona que ens demanen: anar junts. Ara era el moment d’enterrar discrepàncies, mals entesos, rancúnies personals i bastir quelcom nou per arribar on tots volem, veure Catalunya lliure.

El 20 de novembre són unes eleccions estatals, d’acord, però semblava que tothom hi volia ser. ERC, sens dubte, amb noves cares i nova estratègia; SI, també, i per això consulten els seus adherits i, que segons ells, els mandaten per fer coalició sense restriccions; Reagrupament ho deixa clar, Joan Carretero parla del pal de paller i que l’únic camí és sumar i amb la nova ERC ens hi trobem còmodes. Objectivament tot feia pensar que, aquesta vegada sí, Catalunya tindria la seva opció netament independentista.

No ha estat possible: la culpa, en primer lloc, el repartiment del faristol, en segon lloc sembla ser que tant ERC com Reagrupament “han renunciat a la independència de Catalunya”. Aquests són els arguments del Srs. Tena, Bertran i Strubell, que ja han decidit que ells tres són els que ens portaran la independència i tot el que no passi per ells està situat a l’altre cantó dels independentistes.

Certament i és lícit, SI té tot el dret a fer el que vulgui; seran els catalans/es els que finalment parlin, però el que pot resultar més estrany és no anar a les eleccions, màxima expressió democràtica, i torpedinar l’única opció que vol la independència de Catalunya. Tena va dir “estem pensant què dir, o vot en blanc, o una estelada dins del sobre o abstenció”.

El Sr. Tena i companyia saben que la llei d’Hondt premia als partits amb més vots, “potser és el que desitgen”; els quintacolumnistes, a la reraguarda de l’any 36, eren els més adherits a la República.

Un silenci a temps possibilita una entesa de futur, maniobres inconfessables ho retarden i, de vegades, ho fan impossible. Ningú no demana que demaneu el vot per Catalunya SI , però podeu ser dignes espectadors d’una contesa electoral que sembla que no va amb vosaltres.