Per exemple, si volem ser presents als ajuntaments, no ens hem de preocupar només de la xarxa de clavegueram, dels jardins dels parcs o de l’amplada de les voreres; des dels ajuntaments també estarem obligats a defensar el dret de la nostra nació a ser un país lliure, ja que per fer-hi una simple gestió local ja hi ha els partits als quals ja els està bé l’actual statu quo. Si ens presentem a les eleccions al Parlament, el que no haurem de fer els independentistes és desenvolupar-hi una simple gestió autonòmica i acceptar dòcilment el marc juridicopolític espanyol que ens condemna a ser una trista comunitat autònoma de règim comú; el que haurem de fer, aprofitant la nostra presència en aquesta cambra, és treballar perquè s’hi proclami la nostra independència, perquè per fer de simples diputats autonòmics ja hi ha tots els altres partits espanyols i regionalistes. 
Si som presents a les institucions europees no hi serem com a representants del Regne d’Espanya ni com uns membres més dels grans grups ideològics europeus: socialistes, populars, liberals… sinó com a catalans que hi anem per fer-los saber que a Europa no hi pot haver ciutadans de primera (els que tenen Estat propi) i de segona: catalans, escocesos, bascos, gal·lesos, flamencs, corsos, sards… I, si ens hem de presentar a les pròximes eleccions espanyoles del 20 de novembre –que jo crec que sí que ens hi hem de presentar–, ho explicaré d’una manera breu però prou entenedora per a tothom que llegeixi aquestes ratlles: hi hem d’anar a fer just el contrari del que hi ha fet el senyor Joan Ridao, encara secretari general d’Esquerra.
Per què sóc tan contundent amb aquesta afirmació? Doncs perquè, si els independentistes hem de ser presents al Congrés dels Diputats espanyol o al Senat, no és per guanyar-hi un premi de popularitat, ni per ser entrevistats pels mitjans de comunicació madrilenys com a oradors brillants, ni perquè ens elogiïn els companys i companyes d’escó dels partits espanyols. Si realment l’amic Ridao hagués exercit d’independentista a Madrid, algú amb dos dits de front es creu que rebria tants compliments dels cercles espanyols o fins i tot espanyolistes? Per rebre premis de popularitat com a català espanyolitzat ja hi ha en Duran i Lleida, no cal que l’independentisme en fabriqui cap còpia perquè ja existeix l’original que ens té acostumats dia sí dia també a desenvolupar aquest paper tan penós que ens allunya de la sobirania i ens encadena cada cop més a Espanya i als seus poders fàctics econòmics, polítics i mediàtics.
Dissabte passat llegia un article en un diari escrit per un espanyolista i enemic de la nació catalana i de la seva llengua com és Francesc de Carreras desfent-se en elogis envers la maduresa i clarividència del diputat Ridao; d’altres personatges sinistres com els senyors Rivera, Ferran o Salmon, com molt bé s’informava des de Somnoticia.cat, també situaven l’actual secretari general d’Esquerra en un pedestal i es feien creus que ERC tingués dubtes a l’hora de deixar-lo repetir com a cap de llista per aquest partit en les pròximes eleccions generals. Doncs bé, ja està tot dit, amb aquests companys de viatge lloant les teves “virtuts”, amic Ridao, val més que et preguntis què has estat fent tots aquests anys a Madrid. Ja t’ho diré jo: de tot menys aprofitar la teva responsabilitat política per fer avançar el nostre país cap a la independència.
I pel que fa a ERC, jo, que encara crec que aquest partit pot desenvolupar un paper fonamentalment en el procés de la nació catalana cap a la seva sobirania, un consell: si el que voleu és quedar-vos fora del Congrés dels Diputats espanyol a partir del 20-N, tal com us va passar en les passades municipals als ajuntaments de Girona, Tarragona i Lleida, si voleu clavar-vos una altra patacada històrica i passar de vuit diputats a Madrid (fa vuit anys) a 3 (fa quatre) i quedar-vos ara amb zero, la millor manera d’aconseguir-ho és que cediu davant les pressions dels vostres grups de poder interns i permeteu que Joan Ridao repeteixi com a cap de llista.
I pel mateix preu, un altre consell: si opteu per un candidat independent, que no sigui el candidat independent d’ERC i prou, que sigui el candidat de tot l’independentisme català, un candidat que estigui disposat a anar a Madrid a trencar-se la cara per la independència de Catalunya, per la seva llibertat, pels drets de les catalanes i els catalans a ser lliures. Si els diputats que obtingueu hi han d’anar a avalar pressupostos que perpetuen el nostre espoli fiscal, pactar esmenes ridícules sobre temes hispànics diversos, debatre les missions de l’exèrcit espanyol al món i votar lleis espanyoles que als catalans no ens serveixen per res; és a dir, si hi han d’anar a exercir de simples diputats espanyols d’esquerres, com han fet els vostres representants tots aquests anys, més val que es quedin a casa i tot això que ens estalviarem.