L'Estat espanyol aplica amb Catalunya una mena d'estratègia de tensió financera per mitjà de l'espoli dels nostres recursos i l'incompliment dels deutes contrets amb la Generalitat. Deixa l'Administració catalana a la intempèrie i sotmesa a la pressió d'una població que, en plena crisi, malda per rebre serveis i prestacions. Això fa que el Govern català s'hagi d'endeutar encara més, cosa que fa créixer la pressió i es genera una espiral que acaba portant el Govern a una situació límit.

Aquesta estratègia de la tensió financera és una política d'Estat (de fet, és similar al terrorisme d'Estat) i, com a tal, s'aplica de manera sistemàtica i deliberada per part de governs espanyols de dreta i esquerra, i això no és d'ara ja ve de l'època dels primers governs de la Generalitat. La pregunta és què fa el Govern per a contrarestar aquesta estratègia espanyola de la tensió financera.

Tradicionalment, a l'època de Jordi Pujol, la resposta era el peix al cove. Consistia en una mena de quid pro quo,  en què es negociaven acords puntuals a canvi del suport de CiU a Madrid. Aquesta política s'entenia i va funcionar uns quants anys, però va quedar exhaurida amb la primera majoria absoluta del PP. Ja en el període tripartit, el peix al cove va quedar totalment desprestigiat amb el fracàs de l'Estatut, concebut precisament per a donar cobertura a un sistema estable que el superés.

Amb el president Artur Mas hem arribat a una solució diferent i, de fet, força incomprensible. L'estratègia de CiU s'ha posat de manifest aquesta setmana, en què -sense contrapartida i sense necessitat- ha votat a favor d'unes mesures del Govern Rajoy que el mateix conseller d'Economia havia afirmat el dia abans que ens porten a l'asfíxia. D'aquesta manera, entre nosaltres ha nascut un nou tipus d'estratègia. Es tracta d'una estratègia política ben singular i ben diferent: “l'estratègia del pantaló”. Consisteix a descordar-se el cinturó i els botons que subjecten els pantalons, abaixar-se'ls i abaixar-se també els calçotets. Comprendran que no podem entrar en detalls, però ja s'imaginen com acaba.

Amb l'estratègia del pantaló es tracta de fer un gest gratuïtament, pel qual no es demana cap contrapartida concreta immediata (a diferència del peix al cove), però sí que s'espera que aquesta arribi més endavant. No se'n pot dir “peix al cove diferit”, perquè ni tan sols s'ha acordat res per un futur. És inconcreta, no té cap racionalitat i està condemnada al fracàs.

L'única solució és ben coneguda: la normalitat. L'estratègia del pantaló de CiU ens condueix a l'asfíxia i a la indignitat. Cal optar per la via que fan servir tots els pobles normals: ser responsable i disposar d'un Estat propi.