Tornem a estar tots plegats amb la mosca al nas pels enganys i perversions del llenguatge usades tothora pels nostres polítics; per nostres entenem els catalanistes, als altres ja fa centenars d’anys que els donem per mentiders.

Però em sobta com gent amb estudis confon l'actual dèficit fiscal de ser una comunitat autònoma espanyola [CAE] amb el veritable benefici de ser independents. L'actual dèficit fiscal, xifrat en 16.000 M€  (8,4 per cent del PIB català) es refereix només als impostos corresponents a l'IVA i a l'IRPF d'empreses amb seu social a Catalunya. Mancaria afegir el corresponent a la Seguretat Social, uns 3.000 M€ més de res...

Però l'IVA i l'IRPF de Telefónica, Vodafone, El Corte Inglés, Endesa, els bancs, grans constructores, i la resta de l'IBEX35, ni els veiem. Aquestes empreses representen un 40 per cent del PIB espanyol (1.062.591 M€) i el 25 per cent de la seva facturació la fan a Catalunya, és a dir 9.500 M€ d'IVA que marxen a Madrid. Si dites empreses fessinl a seva facturació a Catalunya amb un NIF català, aquests milions es quedarien aquí. (I també l'IRPF del seus treballadors a Catalunya, i el seu Impost de Societats). Com veieu, del dèficit d'una Catalunya autònoma a la recaptació de la Catalunya independent, hi va més del doble del reclamat!

I ara ens parlen de pactes fiscals, de concerts, i de totes les fórmules foranes que els vénen al cap, i quan l’exministre Caamaño diu que no tenim dret a decidir, els nostres polítics callen com a morts. I quan Caamaño afirma —del punt de vista espanyol poca cosa tindríem a dir— que el «big bang » constitucional començà allà amb la Pepa.  Però no és pas així pensant en català perquè nosaltres, quan ells feien la Pepa , ja teníem més de cinc-cents anys de Constitucions a l'esquena.

I cercant quin pot ser el balanç fiscal acceptable si continuéssim sent una CAE, constato que aquest mai no hauria de ser deficitari, per la senzilla raó que nosaltres vivim a l'istme de la península i, per tant, tots els serveis han de passar per casa nostra, cosa que ha de fer, per força, que sempre tinguéssim superàvit si continuéssim utilitzant els criteris de com compten actualment. No pot ser que qui viu a la porteria pagui les escomeses de tots els serveis; al contrari, les molèsties del trànsit dels veïns li han de ser compensades.

I com aquesta (o qualsevol altra) és una negociació impossible amb els espanyols, és l'hora que el nostre president s’adoni que ha de deixar de fer el paper de Dathan (interpretat per en Edward G. Robinson a Els Deu manaments ) de fuetejar la pròpia gent fent-li la feina al faraó madrileny, i ha d’iniciar el viatge a Ítaca, que en el seu cas és prou curt: de la Plaça de Sant Jaume a la Ciutadella, deixar-se de pactes fiscals i d'altres ginys forans a negociar, i instar el Parlament del Parc que proclami la vigència de les Constitucions catalanes i explicar a tota Europa que hem triat el camí de la Devolució.

I tenim pressa, molta pressa. Portem ja trenta-cinc anys al desert. Proclamar la vigència de les Constitucions catalanes és arribar a Ítaca el més ràpid possible i «deixar de perdre el temps». El nostre Moisès o comença a caminar o acabarà esdevenint aquell Moisès de Mel Brooks, qui després de negociar amb els déus (madrilenys) li cauen les taules de la Llei a terra, i s'esmicolen.