Fa pocs dies ha tingut lloc a Barcelona la conferència Building a new state . Les conclusions dels experts convidats no poden ser més decebedores. Segons ells necessitem uns vint-i-cinc anys per assolir la independència, amb els nostres parlamentaris corrent pel mon cercant suports com si d’organitzar una olimpíada es tractés. Una altra de les conclusions és que, segons ells, el dret internacional, prescriu als vint anys. Vol dir que una nació passat aquest temps no pot reivindicar antics tractats o drets. Bé, això és el que ells van dir, però no hi estic d’acord. Coneixent com conec l’experiència històrica, penso que qualsevol sistema d’assolir la independència que fos tant lent acabaria en fracàs.

I no hi estic d’acord perquè possiblement tots aquests condicionants valguin per a nous estats que mai no hagin existit, però no valen per a casos tant clars com el català, i n'exposaré a continuació uns quants exemples.

 El primer exemple és el següent: en acabar la II Guerra Mundial, Alemanya queda dividida, i al caure el mur de Berlín, l’estat d’Alemanya Federal s’annexiona tot el territori sense fer cap referèndum, i havien passat quaranta-cinc anys. Per tant, queda clar, per a tots els estats europeus, que el sol fet de ser nacionalment iguals ja justifica l’annexió.     

El segon exemple és Escòcia, on no estan reclamant cap secessió d’Anglaterra, sinó que pretenen accedir a la independència simplement anul·lant l’Acta de la Unió de 1707.

I el tercer exemple, que no per ser d’un territori més petit és menys interessant. L’any 1967 el govern espanyol, d’acord amb els principis proclamats per la carta de Nacions Unides, presenta a l’ONU la denuncia del Tractat d’Utrecht, però referint-se solament al text de l’article 10, en virtut del qual Espanya feia donació a perpetuïtat de Gibraltar a la Gran Bretanya. Els organismes internacionals van acceptar la reivindicació espanyola, per tant era vàlida dret a llei, i tant el Comitè de Seguretat com el Comitè de Descolonització de l’ONU instaren tots dos governs a iniciar negociacions per tal d’arribar a un acord i resoldre aquest problema. En el plenari de l’ONU la resposta de l’ambaixador britànic no va poder ser mes clara “Gibraltar es el preu d’una traïció... i Anglaterra tornaria Gibraltar a Espanya el dia que Espanya retornés a Catalunya les Llibertats que li havia pres”. Com podeu veure, per alemanys i britànics, això dels vint anys no te cap validesa.               

I aquests dies que he sentit parlar a molta gent de “repúbliques de casa seva” i de referèndums d’independència, m’ha vingut al cap aquest últim episodi històric, i entenc que si, a partir del dia 20 de novembre la reivindicació d’un pacte fiscal o un concert econòmic, o com li vulguin dir, fracassa, els catalans tenim un camí molt més senzill, que el nostre Parlament posi en vigor NOMÉS les Constitucions Catalanes de 1705, reclami a tots els altres estats europeus el compliment i respecte de tots els tractats internacionals signats abans d’aquella data pel nostre vell estat i que afecten tant les nostres fronteres (Corbeil, Monteagudo) com la nostra defensa (Pacte de Gènova), i per tant, que anul·lin qualsevol altre tractat que hagués contradit aquests o les nostres Constitucions (Pirineus, Utrech).  

Per això no calen ni referèndums ni res, es negocia amb el govern de Madrid la independència fiscal tant aviat com surti escollit en nou govern espanyol, i si no s’arriba a acord, el 31 de desembre el Parlament català invalida l’estatut i posa en vigor de nou les Constitucions Catalanes a partir de l’1 de gener de 2012 a tot el territori de l’antic Principat de Catalunya, incloent la franja i la Catalunya del nord i les Balears.

Deixem-nos de “republiquetes ikea”, que és un camí molt lent, perquè ho has de carregar tu, i t’ho has d’anar muntant tot a casa teva seguint el manual d’instruccions, i si us plau anem a barraca d’una punyetera vegada. El primer pas per a tot això és tenir un grup potent a Madrid que reivindiqui la independència fiscal amb fermesa, ajudi els companys de CiU en la negociació de la sobirania fiscal, però que quan aquesta fracassi, tinguin un pla B net i clar de per on hem d’anar sense perdre més el temps, ni en manifestacions, ni en referèndums, i l’únic camí així és el de la RECUPERACIÓ DE LES CONSTITUCIONS CATALANES.   

I si es volgués tenir un suport molt majoritari a aquesta declaració, és tant senzill com acollir-se a la disposició addicional primera de la Constitució Espanyola que declara “emparar i respectar els drets històrics dels territoris Forals ”.  Perquè el problema de les “republiquetes ikea” és que tothom les pot comprar i muntar, i ens trobaríem al dia següent de muntar la nostra amb disset “republiquetes” iguals que la nostra, passant així del “cafè per a tothom” a la “xicòria per a tothom”. En canvi les Constitucions de 1705 no les tenia ningú més que els catalans. 
 
I mentre ells parlen i parlen si ho porten o no al TC, i si ho porten, mentre esperen sentència, com que no hi ha el recurs previ, nosaltres anar-hi anant.