La relació de Catalunya i Espanya segueix essent la mateixa que quan han imperat absolutismes a Espanya, amb diferent aspecte: espoliar-nos, no deixar-nos desenvolupar com seria el nostre destí, el destí natural de qualsevol poble. I, si continuem així, ens anirem empobrint i fins i tot es pot acabar Catalunya amb una certa pressa.

Hem de fer que sigui possible un canvi mundial, però per començar cal fer-ho primer a casa. Només demanem respecte al que decidim. Nosaltres farem el mateix. Catalunya ara es mereix ser Estat, i ens agradaria que fos entès com un dret, no pas com una afronta a cap poble de la península. Ho heu d’entendre i si sou uns bons ciutadans i demòcrates, ho heu d’acceptar.

Els catalans podem sortir de la crisi si ens mentalitzem d'una vegada per totes que hem de construir un Estat propi, deixar de ser una Comunitat autònoma d'un Estat improductiu que espolia els nostres recursos i els rebenta a base d'AVE sense passatgers, autovies sense trànsit, subsidis que s'eternitzen... Per això, la gent de Reagrupament, pensem que Catalunya necessita caminar cap a un Estat propi, els temps de la negociació han acabat tal com admet gent il·lustre com ara Jordi Pujol.

CiU presenta al Congrés espanyol un cap de llista que, tot aspirant a integrar-se al govern del PP, manifesta de forma directa que ell votaria en contra de la independència del seu país. La proposta nuclear de CiU passa per una (enèsima) tèrbola i inacabable proposta d'una cosa que anomenen "pacte fiscal", ben lluny del procés clar i directe d’alliberament nacional que funciona a Escòcia. 

El Constitucional ha enfonsat el PSC i CiU com a partits nacionals. Els seus idearis polítics penjaven dels supòsits constitucionals del 78. Espanya havia de ser una democràcia oberta i integradora. Respectuosa amb la Sobirania dels catalans (en la Constitució es parla de “nacionalitats”). La Sentència, però, ha avortat tots els supòsits i ha aclarit el lloc de cada cosa

Votar un ministre. Això és el que faran aquells que el proper dia 20 introdueixin a l’urna una papereta amb el logo de CiU. Votar l’ambició d’un individu que vol de totes totes acabar la seva carrera politica amb un càrrec que llueixi.

Vaig conèixer la Montserrat Roig als passadissos de la Clínica del Pilar de Barcelona, on ella s’estava recuperant d’una operació de la malaltia que, finalment, se la va endur.

Dels quatre àmbits electorals en que participem els catalans actualment (municipal, autonòmic, espanyol i europeu) l’espanyol és el que més decideix en la política de Catalunya. Esperem que algun dia Catalunya es governarà per mitjà d’institucions catalanes . Hi tenim tot el dret i no hi renunciem, però avui per avui, sense estat, la política catalana està jugant a categoria regional i les grans decisions es prenen a fora del nostre país.

Dependrà de tots i cadascun de nosaltres que no sigui així, hem de transformar-nos en activistes per la República catalana, hem d’exigir als que van votar SÍ a la independència que ho tornin a fer, hem d’anar a buscar el vot, davant l’onada espanyolista que ve. Ens hi juguem el nostre futur, ara toca República catalana.

Segons la darrera enquesta del CIS, hi ha un percentatge gens negligible d'anteriors votants de CiU que dubten entre repetir el seu vot dependentista, o votar, coherentment amb les seves idees, l'opció independentista transversal, com és la que encapçalen Alfred Bosch  i Moisès Broggi . Si dubten, naturalment, és perquè són de mena pragmàtica. Doncs jo els aconsello, modestament, que si volen pragmatisme, votin la coalició independentista, per tal d'obtenir el màxim nombre d'escons independentistes.