En l’Estat Català, les decisions del que financem, el com ho fem, com gestionem el servei, com l’avaluem, com el millorem, dependrà només d’allò que es decideixi a Catalunya. I amb els recursos propis podrem garantir una salut per a tothom, amb la millor eficiència i transparència. Un Servei de Salut universal, i amb una rigorosa gestió dels recursos públics.

L’article 99 ho deixa clar: el Rei, una persona que no té previst presentar-se a cap elecció, dissoldrà les Cambres i convocarà noves eleccions. És a dir, el Rei pot, amb aquest article, anul·lar una majoria no desitjada. Així doncs, allò de ‘la sobirania nacional reside en el pueblo español’ no deixa de ser una altre frase més sense sentit de l’estat de dret vigent.

No cal donar un cop de mà a una institució que no hem triat, no cal donar-li legitimitat quan no la té, no cal mantenir-la i sobretot cal reafirmar el nostre republicanisme i dir-ho clar; República és sinònim de democràcia, monarquia de foscor i privilegis.

Tot i no viure-hi des de fa temps, servidor és fill de Terrassa. És per això que en conec bé la nissaga d'alcaldes del PSC que hi mana ininterrompudament des de fa tres o quatre cents anys. Bé, de fet només des del 1979. I, tanmateix, la sensació que molts tenim és que, més que una successió de batlles sortits de les urnes, Terrassa està abonada a una casa reial tipus Habsburg o, afinant encara més, estil Trastàmara.

Les darreres setmanes hem pogut assistir al Parlament a un curiós debat entre una mena de censura absurda i una mala educació manifesta. Sembla tan fora de lloc prohibir expressions com “Espanya ens roba” i “espoli fiscal” que ens sembla recular una colla d’anys enrere quan Espanya, a més de robar-nos, obligava a recórrer als eufemismes i metàfores.

Quina barreja que ens fa CiU, no podem fer el pas cap a la independència, ja que posaríem em perill la cohesió social. Ara bé, tenir una societat amb més de 630.000 aturats, ser la comunitat autònoma amb més pobres de l’Estat no descohesiona, tenir salaris amb una relació d’1 a 20, sembla ser que tampoc descohesiona, que més de 100.000 autònoms hagin plegat tampoc, i no parlem de la pagesia. Per a ells l’únic que descohesiona són les qüestions identitàries i de país.

Des del Decreto de Nueva Planta que va signar Felipe V de Castilla en el Buen Retiro, amb el nom de Real Decreto del 29 de junio de 1707 de ‘Derogación de los fueros de Aragón y Valencia; y su reducción a las leyes y gobierno de Castilla ’ amb l'única base jurídica de “por justo derecho de conquista ”, amb què el decret justifica la desaparició del Regne de València del mapa polític d’Europa, diem que des de llavors, cap carta magna vinguda de ponent ens aprofita als valencians. Totes les constitucions espanyoles són hereves d’aquest decret de 1707. Totes.

Per què va fracassar el tractat de l’anomenada Constitució Europea? Amb la perspectiva d’uns quants anys, possiblement, perquè Europa temia definir la seva identitat reconeixent el dret històric dels pobles que la configuren, renunciant així a consolidar una entitat jurídica basada en l’estat del benestar i el respecte a la diversitat lingüística i cultural, bastida sobre la tradició grecoromana i judeocristiana i que s’ha organitzat en diversos estats, les fronteres dels quals han estat alterades al llarg de la història.

CiU i el PSC no tenen idees. Espanya els ha desubicat. Però tenen encara “ponderació” i “sentit de realitat”. Toquen de peus a terra. Porten tants anys en els governs que, si “presenten un sofà” també guanyarà, la qual cosa els dóna un respir. Esperen que el PP els proporcioni la munició per anar fent la viu viu. Un discurs per tapar els forats i les vies d’aigua que els ocasioni Madrid. La política és el seu “modus vivendi” i Duran n’és un bon exemple.

El 2014, si no tenim ensurts, serà una data prou significativa i si volem la podem convertir en històrica. Hem fet un primer pas i els fruits no són menyspreables, per tant el camí és bo.  Ara s’hauria d’eixamplar el ventall, sense exclusions, sumar i sumar és el secret per a la victòria. Catalunya ha d’ensumar que, de sobte, té una opció que no és autonomista ni dependentista, la de futur, la de la independència.