El somni no ha d’acabar en ser president d’una comunitat autònoma de règim comú, sinó President en majúscules d’un estat sobirà: Catalunya. Senyor Mas, emuli a qualsevol dels presidents del segle XX i tingui l’ambició de passar a la història. Per Catalunya, per la seva gent i, per vostè mateix. La història li reserva un racó; no el malbarati. No vulgui ser un més .

Econòmicament, l’any 2012 serà pitjor (els bancs espanyols han de tornar més de 80.000 milions en crèdits que deuen a bancs estrangers), el 2013 no millorarà, i els catalans només tenim una sortida possible, una Catalunya independent. Els que formem part de Reagrupament ja ho avisàvem en la passada campanya electoral autonòmica, i la gent que ens va venir a escoltar ja ho va poder sentir. La Generalitat està en situació de fallida a causa de l’espoli fiscal que patim, i si el govern actual no agafa el bou per les banyes, i actua amb la valentia que el moment requereix, estem condemnats a l’empobriment.

El prejudici d'Artur Mas sintonitza amb les estratègies que volen acabar amb l'ús de la llengua catalana, ja força precari en bona part del domini lingüístic. De fet, el nostre president està afirmant que hi ha varietats del castellà "més entenedores", per tant millors, entre les quals ell sembla incloure el castellà que es parla a Catalunya, tan bo i potser millor que el d'altres llocs, com si Catalunya fos lingüísticament igual que Castella, Cantàbria o La Rioja.

La seva anàlisi, al meu entendre, es deixa un sector prou important i que no pertany a cap de les dues ànimes, és la part del poble que n’està farta dels que no paren de dir ara no toca i, dels que diuen que fins que no tinguem una societat d’esquerres res a fer. Són els que s’estimen Catalunya, per damunt de partits, d’estratègies i de fulls de ruta sense final. Existeix un bon grapat de ciutadans conscienciats, patriotes, que només esperen el tret de sortida i algú amb prou valentia per posar el interès de país per davant del personal.

No acabo d’estar d’acord del tot amb un dels darrers articles del gran Salvador Cardús titulat “Quan 1+1 fan -3” on assegura que no “cal la unió políticoelectoral de l’independentisme”. Cert si parlem de diferents partits independentistes; és a dir, ja està bé que hi hagi independentisme de dretes, esquerres, liberals... Fins aquí, tot correcte. Però per quin motiu hi ha d’haver diverses organitzacions i partits polítics competint entre ells que, a priori, són ideològicament calcades?

Som majoria i cal actuar com a tal. Jo fins i tot, gosaria marcar un calendari, per tal que la gent es vagi mentalitzant. És possible declarar-la abans de l’11 de setembre del 2014? Possible, sí que ho és, sense cap mena de dubte. De fet, incomptables parlaments i assemblees legislatives o representatives, han aprovat històricament infinitat de declaracions d’independència. La resposta és doncs, sí que és possible. Probable? Bé, això ja depèn

Hom té la sensació que les relacions Espanya i Catalunya giren en una circumferència perfecta. Els espanyols proven d’assimilar-nos i ràpidament ens posem en guàrdia. Mai no hi ha un guany absolut. De manera que la resultant de la confrontació, és un “anar tirant” tàctic i erm. Una òrbita perpètua que volta ja fa 300 anys.

Sorprenent, ara ja no és la societat, ara és el negoci. El Sr. Mas en la seva darrera aparició a la TV, diu “que no li fa por anar cap l’Estat propi”, però encara no, “depenem massa del mercat espanyol i en som captius, tant de bo arribi el dia que això només representi un 5 o un 10 per cent”. El Sr. Mas, com sempre, entabana i confon el ciutadà, compromès o no per la independència. El Sr. Andreu Mas-Colell reconeixia la viabilitat econòmica de Catalunya Estat.

El nou cap de llista d’ERC per les eleccions generals, Alfred Bosch, s’ha mostrat partidari d’engendrar una coalició independentista que, des de Madrid, treballi per dir adéu a Espanya. Bosch vol unir esforços per una candidatura independentista única i sembla ser, ara sí, que un projecte independentista comú és possible. Amb la unió d’ERC, Solidaritat i Reagrupament l’esquena la tindrem mig girada i serà més fàcil fer pressió sobre CiU, que una vegada decidida permetrà aixecar el vol i dir hola a Europa i a la resta del món.

Mèxic té una posició estratègica com a partner preferencial amb els Estats Units. Això el fa molt interessant des de la perspectiva catalana, en el seu camí d'accessió a la independència i de reconeixement internacional. No tinc cap mena de dubte, per història, per orgull, que Mèxic ajudarà molt al reconeixement internacional d'una Catalunya Independent.