Sabem que tenim un govern de la colònia pactista de mena, que, de moment i davant de totes les adversitats, posen simultàniament les galtes i a fe de Déu que les deuen de tenir ben vermelles, però tot té un límit i Espanya acaba de sobrepassar el límit Tocar la nostra llengua i el nostre model és l’atac més directe que hom pugui fer a qualsevol país, per tant demano a aquest govern la dissolució del Parlament català i convocar noves eleccions, ens cal la legitimació del poble per proclamar la independència, ja n'hi ha prou, ells no ens volen i nosaltres tampoc, així de clar.

Els pobles lliures poden imaginar el seu futur pròxim i poden planificar quina ha de ser la preparació dels seus joves perquè puguin viure aquest futur amb perspectives d'èxit personal i professional per contribuir, així, al benefici col·lectiu. Tothom sap la importància que l'escola té per a la formació dels joves i per al futur d'un país. És per això que nosaltres hauríem de poder planificar quina és l'escola que ens convé per poder assolir els objectius que ens proposem aconseguir com a poble. Però no ho podem fer perquè no som lliures.

Som una colònia on els empresaris, els autònoms i els treballadors som espoliats econòmicament de manera sistemàtica per l’Estat espanyol. Sols el silenci, la submissió i el col·laboracionisme dels polítics valencians amb representació institucional i també de la majoria que no tenen representació, fa que la Comunitat Valenciana no siga percebuda com una de les darreres colònies del terminal Imperi espanyol. A més, l’esquerra espanyola valenciana contribueix a aquesta espoliació incidint exclusivament en les contradiccions de classe i en l’espoli que els bancs i les lleis del capitalisme global realitzen als treballadors, però tot i ser certa aquesta qüestió, silencien que el conjunt dels valencians patim una espoliació per part de l’Estat espanyol molt més gran que la que fa el capitalisme financer.

Les presses per modificar la Constitució espanyola, pensant que els seus resultats haurien de produir-se a partir del 2020, no són per què sí, els serveis d’intel·ligència del PSOE i del PP, a través de les seves respectives fundacions, Pablo Iglesias i la FAES, saben que assolir la independència a Catalunya és qüestió de poc temps i una forma de dificultar-la és modificar la Constitució, deixant clar que Catalunya és una regió d’Espanya i qui determina els deutes i pressupostos és el Govern espanyol.

Fa quatre anys, el dia del seu 90 aniversari, l’admirat Heribert Barrera, a qui vull homenatjar amb aquest article, va fer unes declaracions magistrals en una breu entrevista , entre les quals destaco la reflexió sobre continuar endavant malgrat el “meu profund pessimisme”, va dir. Barrera, en un exemple de maduresa que no dóna l’edat sinó la personalitat, no va pronunciar la paraula que en aquest país pueril tothom espera sentir i pronuncia quan es parla d’esperança i tirar endavant.

Els 1.000 milions d’euros que s’han estalviat en tema de sanitat equivalen a una ridícula part del dèficit fiscal català, que oscil·la al voltant dels 22mil milions d’euros. Quina és, doncs, la solució? Sortir al carrer i enfadar-se molt, o aconseguir retenir aquests 22mil milions d’euros que marxen cap a les espanyes i no tornen? No vaig veure a ningú reclamant això l’altre dia a la plaça de l’Ajuntament…

• Els problemes de dèficit i deute públic (que he comentat aquí  i aquí ) que porten a una altra similitud: Califòrnia és l'estat amb el rating  més baix dels EUA  i Catalunya ho és d'Espanya
• Califòrnia té la tercera constitució més llarga del món ; l'Estatut català no serveix per a res però té 154 pàgines  (+ 36 pàgines de sentència del Tribunal Constitucional )

Nosaltres, els qui tenim com a objectiu immediat la independència del nostre país, hem d'avaluar la situació com a part d'un procés que ens doni arguments per no perdre més temps intentant encaixos impossibles, pactes que no porten enlloc. Mai més pactes estatutaris. La nostra resposta a la sentència ha de ser la independència.

Jo sempre he defensat que els independentistes ens hem de presentar a totes les eleccions, siguin les municipals, les del Parlament, les espanyoles o les europees, i que no hem d’entrar en disquisicions filosòfiques sobre si com a independentistes hem de ser o no presents en determinades institucions. Els catalans hem de defensar allà on calgui el nostre dret a esdevenir un Estat lliure: aquí, a Espanya, a les institucions europees i a qualsevol lloc del món. Ara bé, hem de saber molt bé què anem a fer a aquestes institucions.

Com Duran, la política de CiU tampoc no s’ha mogut. Continua girant al voltant d’Espanya. Malgrat el Constitucional, CiU no ha fet cap canvi. La política de la Generalitat  continua submisa al “peix al cove”. Una estratègia que, cada dia més, comprenem. No és un “invent” dels catalans, sinó els serrells que Madrid ens vol donar. És Madrid i no Barcelona qui talla el bacallà. De tant anar a Madrid, Duran ha comprès Espanya.