Molta gent pensa que Espanya és un estat descentralitzat i que les comunitats autònomes espanyoles tenen més competències que no pas els Länder alemanys. Res més lluny de la realitat: Espanya és un estat completament centralitzat que controla fèrriament els límits on poden arribar les autonomies amb les seves competències. Els governs autonòmics són simplement gestors del poder de l’estat.

Apropar la democràcia a la ciutadania, exigeix posar més àmbits de control i fer-se més permeable al territori. Els catalans han de conèixer i col·laborar amb el seu diputat. El país “es fa” amb les lleis, però també amb la política: Els reformistes “construïen” Catalunya a cops de reglament. Ara convé millor, la tasca pedagògica de conscienciació. Els diputats han de sortir del Parlament i tenir oficines als pobles per oferir i recollir vida i república.

Malgrat tots els malgrats, Catalunya hi és. Viva i cuejant, com va demostrar encara no fa dos mesos. I amb una robustesa com no havia tingut els darrers trenta anys. I la sentència del Tribunal Constitucional ha acabat d'estripar el vel de Maia. ¿Què devia pensar l'ancià Sentís, setanta anys després d'escriure el Finis Cataloniae , en veure per la televisió aquella gernació de gent que ni el franquisme dictatorial ni el constitucional havien pogut eradicar?

Ahir vespre vam estar de festa a Reagrupament amb motiu de la inauguració de la nova seu de Vic , a la Rambla de l'Hospital, número 5. El local ple de gom a gom. Joan Carretero, Rut Carandell, Carles Móra, Imma Bellafont, han iniciat els seus parlaments agraint al propietari del local la cessió.

De totes les opcions que a més a córrer, els partits polítics s’esforcen a presentar en societat, no en veig cap que permeti un canvi de model de relació si no es passa prèviament per una Proclamació Unilateral d’Independència, ni tan sols la convocatòria d’un referèndum, ja que aquest en la legalitat actual, estaria segrestat per una de les parts que en té la clau i, en el criteri dels votants, hi haurien opcions amb un dubte evident que poguessin ser assolides, les quals no serien discutibles des d’una situació de plena sobirania.

Mentre alguns pensen que l’independentisme està agònic, perquè no aconsegueix la unitat, d’altres opinen, contràriament, que està en plena forma i a punt per les eleccions. En pocs dies Solidaritat ha fet la seva travessa pel desert. Però el calendari ajusta i obliga. La Solidaritat desorientada i perduda ha hagut de madurar i trobar finalment el seu rol. 

Mai no he vist amb bons ulls el catalanisme – independentisme d’en Joan Laporta. Aquest  passat, el d’independentisme, ben poc lliga amb la defensa sense embuts d’un cunyat, Alejandro Echevarría, que, essent dirigent blaugrana, també era membre de la Fundación Francisco Franco. La tardor del 2005 Laporta ho negà ; era; ¿ingenu?

Ningú va dir que fos fàcil encara que pogués semblar-ho; la il·lusió, l’engrescament del 10 de juliol també va contribuir a que penséssim que la propera tardor finalment ho aconseguiríem…..però és altament probable que no sigui així.

Més enllà d’una llengua pròpia o d’una literatura amb noms universals, aspectes de la nostra cultura que amb molt de patiment les generacions que ens han precedit han pogut anar conservant, hi ha aspectes culturals que estaven arrelats a la nostra idiosincràsia que han desaparegut en pocs anys, i els hem substituït per valors importats. Així com els catalans tenim més o menys clar que la llengua és un valor que no ens hem de deixar perdre per posar un exemple, pel que fa a la tenacitat i a la cultura de l’esforç que ha caracteritzat durant molts anys els nostres pares i els nostres avis, en una sola generació ha quedat diluïda i reduïda al no-res.

Els sobiranistes de base assistim perplexos al lamentable espectacle de proliferació de candidatures independentistes. Siguin dues, tres o quatre, si es materialitzen a les eleccions, n’acabaran havent més que no pas vots. I encara que no es materialitzin, aquesta divisió ja està restant un munt de vots.