Un país l’estat del qual resumeix molt bé les sinceres paraules del president Mas arran de la darrere crisi d’Spanair: “La Generalitat ha fet tot el que ha pogut i més”. Precisament, aquest és el nus del problema. No podem fer més. L’autonomia ha arribat fins on ha arribat. Ens hem convertit en un país atrapat, que viu bovinament a la sala d’espera, amb una bombeta penjant del sostre que fa pampallugues.

El dia de les eleccions al Parlament català només votarem l’opció o opcions que incloguin la independència en el seu programa electoral. I, finalment, no participarem ni directament ni indirecta en organismes, associacions o plataformes que promoguin la unitat d’Espanya. Si fem tot això, el 2014 pot ser l’any del nostre alliberament com a poble. De nosaltres depèn.

El model català, liderat per Josep Antoni Duran i Lleida, és a dir, un diputat del Congreso de los Diputados  espanyol, que ni tan sols és membre del govern català, és clarament reactiu, acomplexat i submís als dictats de la política exterior del Partit Popular. Com es recordarà, una de les condicions imposades pels espanyols per investir President (nominal), Artur Mas, va ser el tancament de les delegacions del govern català a l’exterior. L’excusa, naturalment, era la crisi, però l’objectiu real és evitar que Catalunya tingui una presència directa al món.

Els vestits de Francisco, les bosses de na Rita, l'aeroport fantasma de l'avi, la fatxenderia insuportable del Ricardo... El País Valencià no només pateix un espoli fiscal percentualment equivalent o superior al del Principat, sinó que a més és governat per veritables voltors, personatges histriònics que estan en política bàsicament per enriquir-se i tocar poder. Aquesta gentussa veu el País Valencià només com a terra de conquesta i per allà on passen no torna a créixer la gespa. 

Podem pidolar, podem donar suport, podem pactar millores i traspassos, podem donar les gràcies si al final Catalunya rep el deute que té Espanya amb Catalunya, podem eliminar les delegacions a l'estranger, podem retallar la despesa per retallar el deute, però res d’això ens conduirà a la independència. Ara tot això és anecdòtic, només serveix per aprofundir i consolidar “l’autonomia” catalana i denunciar els fets i actituds del govern de torn espanyol, ho portem fent ja fa uns quants anys i res, i ara que anem a pitjor amb la majoria absoluta del PP, algú pot pensar que canviarà quelcom?

Des de fa 300 anys Espanya, dècada rere dècada, continua creant lleis i decrets per a tallar permanentment els drets del poble de Catalunya i perquè la nostra nació desaparegui. Que ningú cregui que des de fa 300 anys no hem guanyat cap batalla. És precisament tot el contrari: Les hem guanyades totes. Totes! No és una gran victòria que estiguem avui celebrant un acte en la nostra mil·lenària llengua? O potser la Renaixença industrial i cultural no va ser una gran victòria enfront de l’Espanya subdesenvolupada i buròcrata?

Qui perd els orígens perd la identitat. I la nostra identitat està en perill d’extinció. Les lleis espanyoles vigents ens ho han deixat clar. La sentència del tribunal constitucional de 28 de juny de 2010 ens nega legislativament i jurídicament la nostra identitat nacional i no ens deixa ser ciutadans de ple dret en el món occidental que vivim: la nostra llengua ha esdevingut una llengua sense sostre, legalment parlant; les nostres institucions no tenen capacitat de decidir.

Nosaltres, els catalans, som Europa, volem participar -en aquest moment de crisi- en la consolidació del projecte europeu, estem compromesos dins d’aquesta Europa a cooperar, a aixecar aquelles economies dels països europeus que apostin pel camí que nosaltres apostem i això només ho podem fer sense intermediaris que ofeguin les nostres iniciatives i saquegin els nostres recursos.

Els francs, com a poble germànic, lideraren la construcció de l’imperi, i situaren la capital a Aquisgrà (la moderna Aachen), que a prop del Rin representa el pont entre el les dues ribes del món francogermànic. D’altra banda, els territoris inclosos dins l’imperi carolingi arreplega el bo i millor de l’actual primera velocitat europea: Països Baixos, Luxemburg, Flandes, Àustria, Suïssa, Piemont, Llombardia, Vèneto, Toscana i Catalunya.

Ja no calen hores d’ara més arguments. El govern espanyol de torn no compleix mai amb Catalunya i, posats a fer, no compleixen ni amb ells mateixos (pujada d’impostos quan en tota la campanya electoral es vantaven que ells mai no els apujarien). Ara bé, tant se val, els espanyols continuen fent costat als corruptes i als nous rics. L’Espanya de pandereta i picardia no vol canviar, s’agrada tal com és, i lluitarà amb la intensitat que calgui per defensar-ho.