L’11 de setembre de 2014 farà tres-cents anys que es va iniciar el conflicte de les relacions polítiques entre Catalunya i Espanya. El 1714 Catalunya va perdre la batalla de les seves lleis i institucions legítimes, vençuts per les armes de l’exèrcit borbònic i els seus aliats. Des d’aquell 11 de setembre de 1714, Catalunya ha estat sotmesa políticament a la voluntat dels espanyols. I tanmateix, no hem estat doblegats ni vençuts moralment ni intel·lectualment ni, sobretot, nacionalment.

Aquest dies qui més qui menys -més a Catalunya, menys a Espanya, per no dir quasi ningú- hem posat el crit al cel pel lliurament d’un diploma a la Germandat de combatents de la “División Azul” per part de la delegada del Govern Central a Catalunya, la senyora de los Llanos de Luna. En les fotografies es veu una somrient delegada del govern, no sabem si és un riure protocol·lari, forçat o inevitable. No distingim bé el receptor, veiem que porta camisa blava i boina vermella.

La política exterior del nou govern Mas, el govern Mas II, és una de les àrees que més ha canviat respecte a l’anterior legislatura, la del govern Mas I. Aquesta darrera va estar totalment subordinada a la voluntat d’un home que treballa fent d’espanyol, com és en Duran i Lleida. Van ser dos anys nefastos, tant per les persones que n’assumiren la responsabilitat, com per les polítiques que executaren. Quant a les persones, eren gent clarament contràries al desenvolupament d’una diplomàcia catalana amb un alt contingut polític. 

A Catalunya estem en un moment decisiu per al nostre futur. Un moment en el qual, de ben segur, han de passar moltes coses que condicionaran el que fem d’ara endavant, tant nosaltres com els que ens segueixen. Tenim un present fosc des del punt de vista econòmic, però hi ha llum al final del túnel: poder valdre’ns per nosaltres mateixos, buscar les nostres solucions i construir un estat nou, just i pròsper. Un estat propi. Som ciutadans europeus i com a tals ens hem de guanyar el nostre dret democràtic d’autodeterminació i exercir-lo. Les nostres aliades: la raó i la unitat d’acció. Les nostres enemigues: la por i la desunió.

Si tenim clar cap on anem, no ens podem perdre. No hem de caure en els paranys que ens preparen i buscar la via més recta cap al nostre destí. El procés en si no és el més important, si accedim a la independència per una via democràtica i validada internacionalment. Allò que és realment important i necessari és arribar a la fita que volem amb intel·ligència, generositat, constància i acord. Per això els ciutadans volen que els partits que van votar la Declaració de Sobirania i els que han votat a favor del dret a decidir actuïn de forma conseqüent i responsable amb el seu vot al Parlament i treballin seriosament per establir la via democràtica que ens permeti exercir el nostre dret d’autodeterminació.

I des de Reagrupament sobretot esperem que Esquerra, que es va definir com a garant del procés en les darreres eleccions i que com a tal va rebre la confiança dels votants, compleixi els acords signats amb CiU en el Pacte de la Llibertat.

La legislatura avança i no cal adormir-se ni buscar excuses perquè només amb la unitat d’acció es pot superar l’ofensiva espanyola que no dubta a deixar “en suspens” els acords democràtics del Parlament de Catalunya.

Finalment, com sempre ha dit Reagrupament, l’única via possible serà la declaració unilateral d’independència per tal de dotar-nos d’un nou ordenament jurídic democràtic que permeti l’exercici del dret a decidir.

Darrerament hi ha qui ens està dient que la independència de Catalunya podria provocar la sortida de l'euro, però no pas de Catalunya sinó d’Espanya. Espanya és inviable sense Catalunya, que comptabilitza camí d’un terç de les exportacions, amb només el 16% d’habitants de l’Estat i amb més del 20% del PIB espanyol. El que passa és que durant tant temps han enverinat l’esperit de la ciutadania espanyola, des dels mitjans, però també des de les institucions polítiques, Govern Central i autonomies.

Volem una Catalunya sense corruptes, amb una regeneració política i social d’altíssima qualitat, volem un país lliure, volem la independència. Per tant i perquè creiem que tenim una certa legitimitat, ara ens cal fer el pas més complicat, però a l’hora més decisiu pel país. Reflexionem-hi, pensem-hi i prenguem la nostra decisió, que com sempre la prendrem els reagrupats.

Què implica plantar-se: 1.Aprovar una nova declaració de sobirania . 2.Aprovar una moció que consideri nul·la qualsevol sentència del Tribunal Constitucional a Catalunya , atès que és un tribunal que vulnera la democràcia i clarament anticatalà. 3.Formar un govern d'Emergència Nacional  que incorpori representants de com a mínim les quatre forces parlamentàries (CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP) i si el PSC no s'hi apunta, incorporar algun representant socialista del sector catalanista

Tendim, per falta de informació, a la simplificació a creure que els estats són ens nacionals compactes i en la majoria dels casos no és així. Els catalans prou que ho sabem quan viatgem pel món i hem d’explicar que som catalans no espanyols toreros o “bailaoras” amb peineta. L’Estat nació homogeni i compacte, ètnicament i cultural, és cada cop més una quimera i si en algun lloc és dona quelcom aproximat és precisament en els estats/nació d’Europa occidental a la resta del món és tot molt més complex.

Josep Maria i Soler, abat de Montserrat, ho va dir a la presentació de la Biblioteca del catalanisme: “No sé si ens queda gaire temps”. En cap cas no es referia a la vida terrenal. Deia que tenim en joc el nostre futur i feia una crida al catalanisme transversal per canviar la situació. Paraules dignes d’un patriota, que en aquest cas tenen un valor extraordinari i premonitori. L’estat utilitza tot el seu arsenal i l’abat crida als catalans per canviar la situació. 

En qualsevol país amb cultura democràtica, amb un veritable respecte per les llibertats individuals i amb lleis “ad hoc”, qualsevol individu que fes servir aquests arguments seria cridat a l’ordre o citat als jutjats, al mateix temps que seria infamant per la majoria de l’opinió pública. Això no passa a Espanya, perquè això desgraciadament ven! L’Espanya culturalment hereva del “Vivan las cadenas”, de la decadència i de la dictadura franquista és en gran part així.