|
|
Articles d'Opinió - Actualitat
|
|
|
De Josep Pla a Enric Vila i Alfons López Tena |
|
|
|
|
| Pere Torra |
| Associat a Reagrupament |
"Cal tenir el valor d'allunyar-se d'allò que no
et permet treure el millor de tu mateix: aquesta norma tant val per a
la vida dels pobles com per a la vida personal" (p. 210).
Frases lúcides com aquesta, sovint d'un
estil semblant al del mateix Josep Pla, es troben escampades arreu del
llibre d'Enric Vila, El nostre heroi Josep Pla, que acaba de publicar
la jove editorial A Contravent.
Es tracta d'un llibre molt oportú per a restablir (o gairebé començar) el debat, no tan sols sobre Pla, sinó també sobre la funció de la literatura i el paper de l'escriptor en situacions de restricció de la llibertat d'expressió com les viscudes per la nostra cultura la major part del segle passat. Som davant d'una obra que ens interpel·la directament a nosaltres, catalans del segle XXI, posant la vasta obra de Pla com a testimoni excepcional de la nostra cultura al llarg del segle XX. Vila, que escriu amb una ambició considerable, pretén esmenar algunes de les aproximacions superficials sobre l'escriptura i el personatge de Pla. I ho fa amb enginy, documentació i amenitat.
La presentació del llibre a Barcelona, el passat 18 de març, va comptar amb la glossa d'Alfons López Tena, el qual es va erigir en antagonista no tan sols de Vila sinó de Pla mateix, tant de l'obra com de l'home. El debat va resultar brillant i divertidíssim, amb un Vila enriquint la tesi del llibre i, de vegades, defensant la part més fosca i indefensable de Pla, i un López Tena com a temible contradictor, capaç d'exhibir una memòria prodigiosa amb la citació detallada de passatges de tot el llibre. Els assistents aquell dia a l'Òmnium Cultural vam gaudir, no tan sols d'un tast de l'obra presentada, sinó sobretot d'una mostra efectiva de la capacitat de polèmica i vitalitat que encara es pot generar en la nostra cultura.
I qui diu cultura diu política, és clar. Un exemple:
"Des que va començar la pasterada de l'Estatut que sembla que estiguem a la Segona República i que tothom hagi llegit Pla. Llegint les cròniques planianes no s'entén que hagin passat setanta anys i una dictadura. De què ha servit? Ara la gent no es mata i els diputats són més educats però els mecanismes es mantenen: l'esquerra espanyola incompleix tots els pactes; la dreta espanyola treu a bordar tots els gossos; la matusseria d'ERC fa caure la cara de vergonya; CiU llegeix la situació amb la mateixa manca de generositat que la Lliga, encegada per una barreja de ressentiment, de complex de superioritat i de por de no tornar a tenir el govern. És molt trist" (p. 303).
 Perquè Vila no s'està de deixar-se endur per la seva contemporaneïtat i la seva experiència personal. Per això el llibre adopta el format de dietari -un recurs ben planià. I aquesta és, precisament, una de les troballes del llibre. No estem davant d'una feixuga tesi doctoral, sinó d'un llibre documentat, però amè; rigorós, però compromès. Al costat d'aquesta eficaç proximitat o, fins i tot, quotidianitat, llegint el llibre de Vila he tingut la impressió de trobar-me davant d'un escriptor que escriu amb una llibertat que no havíem tingut entre nosaltres de fa molts anys. Potser Vila forma part d'una nova generació d'escriptors que -30 anys després de la fi de la dictadura- reprenen el fil. No n'estic segur.
Naturalment, el lector no compartirà algunes de les opinions de l'autor, com, per exemple, en el meu cas, el prejudici contrari a la poesia que fa afirmar a Vila que Pla "em sembla més important que Ramon Llull, Ausiàs March, Verdaguer, Maragall, Sagarra, Espriu o Rodoreda" (p. 139). No és admissible ni tan sols com a hipèrbole, però bé l'autor mateix em va reconèixer que és una qüestió que tenim pendent d'arreglar. Quan vulgui, senyor Vila.
En qualsevol cas, i ho podríem dedicar a tots els politicastres que ens envolten al país, Vila adverteix -i aquí sí que hi coincideixo del tot- que "no són els polítics els qui fan la història; la història la fan els escriptors amb el seu talent i la seva arma més mortífera, que és la memòria" (p. 367).
Altres articles del mateix autor:
 |
|
|
|
|
