A diferència de Ridao, als membres de Reagrupament.cat ens mouen, bàsicament, la il·lusió i els sentiments. Aquest contrast és positiu de cara al proper congrés, perquè als militants d'ERC ens convé tenir una oferta àmplia de candidatures. Certament, ERC necessita ser una força política plural. Hi han de caber des dels independentistes que es defineixen com a "socialistes", fins als "liberals". Hi falten, també, tots aquells sobiranistes que encara no tenen referent polític o que ja no ens veuen com a tal.

És possible que algun lector assistís a l'assemblea de Reagrupament.Cat a Manresa. Jo hi vaig ser i he de dir que l'última vegada que havia vist tanta il·lusió col·lectiva va ser al 2003, al míting final d'ERC a les eleccions al Parlament. Va ser aquella campanya de "les mans netes i la paraula lliure." Se'n recorden? Sembla talment que hagin passat mil anys.

Els Països Catalans van justos de moltes coses: d'aigua, de pensions dignes, de llengua nacional, de competitivitat empresarial, d'equilibri territorial, d'habitatges assequibles, d'energies netes, d'infraestructures modernes, de justícia social. I de llibertat, sobretot de llibertat. Però si hi ha alguna cosa que ens sobra a tots plegats són raons. De raons, la majoria molt antigues, anem sobrats i no cal buscar-ne més. En canvi, el que ens falta com a poble és precisament il·lusió, lucidesa, credibilitat i projecte. Com, sinó, podrem trencar el cercle viciós de l'autonomisme de vol ras? Com podrem sortir del tacticisme estèril i equivocat dels darrers anys? Com podrem, els independentistes, plantejar una agenda política nacional orientada a la secessió? La resposta ha de ser, necessàriament, amb il·lusió, ambició i un projecte polític creïble.

Hem de tenir clar què ens juguem el 7 de juny. Aquell dia els militants d'ERC haurem de dir si ja anem bé així o si volem que les coses canvïin. Si ja estem bé com estem o si cal un projecte nou i integrador. Si volem passar de satèl·lit a asteroide o tornar a ser planeta. Si, honestament, algú pensa que ja anem prou bé, aleshores pot triar qualsevol de les candidatures sorgides de la direcció actual. Sargides per la direcció actual. Entre Ridao, Puigcercós, Benach i Uriel Bertran sumen més de seixanta anys de servei en l'Executiva Nacional d'ERC. Són, tots ells, promotors entusiastes del segon tripartit, el de la "pluja fina". Són el present i, sobretot, el passat d'ERC. El dia 7 podrem triar o bé tot de persones carregades de galons i de raons gastades, o bé la candidatura de la il·lusió que encapçala Joan Carretero. Per cert, l'única candidatura amb paritat de gènere.

Qui pensi que el model de partit i l'estratègia d'ERC necessiten un canvi profund, el dia 7 de juny pot escollir, no pas dos polítics professionals, sinó dos professionals que volen fer política durant un temps: Joan Carretero i Rut Carandell. Ni l'un ni l'altre no han estat mai membres de l'Executiva Nacional d'ERC. Tenen la credibilitat i la il·lusió intactes. Ells conformen l'única candidatura regeneradora, de futur, sense hipoteques ni tuteles. L'única candidatura capaç de recuperar els 350.000 ex-votants desencisats que ara ens contemplen amb esperança. L'única en disposició de dirigir ERC en aquesta nova etapa.

Article publicat al diari El Punt el 05 de maig del 2008