En un dia com avui, ara
fa tot just 5 anys, vaig tornar de Fresno (EUA) cap a casa amb els meus
companys de la Federació Catalana de Patinatge amb la sensació que
havíem perdut una batalla però no pas la guerra. Quedava enrere el lamentable episodi viscut en el congrés de la
Federació Internacional (FIRS) el 26 de novembre de 2004 en el què es
va decidir no ratificar l’admissió provisional de Catalunya concedida 8
mesos abans pel Comitè Central a Miami.
L’anomenada Assemblea
del caos va estar presidida per la vulneració sistemàtica de totes
les regles del joc democràtic amb la participació activa de les autoritats
esportives del govern espanyol i de la Federació Espanyola de Patinatge.
Un cop acabada la reunió,
dels 47 delegats que es van donar cita a Fresno, alguns van manifestar
la seva reprovació i malestar per no haver pogut emetre el sufragi
en secret i per l’ús de mètodes intimidatoris i coactius dels representants
espanyols.
Els delegats de Xile,
Mèxic, Alemanya o Colòmbia van confessar haver rebut pressions de
les autoritats esportives del seu país per emetre un vot contrari a
la ratificació de Catalunya dins l’ens internacional.
El president de la Federació
Colombiana, Carlos Orlando Ferreira, va rebre aquesta indicació
de Coldeporte per carta un mes abans del Congrés:
“hemos recibido
la solicitud del Consejo Superior de Deportes de España, para contar
con el apoyo de Colòmbia, a través de su Federación Nacional de Patinaje
en el sentido de votar negativamente a la petición de la Federación
Catalana para ser reconocida como ente independiente de la Federación
Española y tener asiento y voto ante la FIRS”.
L’any seguent, després
que el Tribunal d’Arbitratge de l’Esport donés la raó a la Federació
Catalana i obligués a repetir l’assemblea a Roma, van continuar les
amenaces a delegats de federacions afilides a la FIRS.
A l’aeroport Charles
de Gaulle de París, els presidents de les federacions de patinatge
d’Honduras i de El Salvador van ser retinguts per dos agents dels
serveis secrets de l’Estat espanyol mentre es disposaven a agafar
el vol cap Roma.
Diana Nolasco, la delegada
d’Hondures, encara recorda com un dels dos agents la va intimidar
"Ya sabemos que va a eso de los catalanes.
Usted no va a poder entrar y sepa que los catalanes no tienen derecho
a tener una federación".
L'episodi de Fresno i
els posteriors fets del congrés extraordinari de Roma demostren que
l’Estat espanyol no tolera ni està disposat a acceptar la presència
internacional de les seleccions esportives catalanes en competicions
oficials.
Fins i tot, ens volen
negar la participació de les seleccions catalanes de patinatge
i d’hoquei patins en els campionats de l’Amèrica del Sud, on mai
ens enfrontarem a Espanya.
Digue’m-ho clar: només
ens volen al món com a espanyols.
Siguem conscients que
el govern de l’Estat espanyol no es desviarà ni un mil·límetre del
seu posicionament hostil i bel·ligerant a la representació pròpia
de l’esport català.
Fet i fet, no ens donen
cap altra més sortida que marxar d’aquest Estat que no ens accepta
tal com som.
Estem en el millor moment
de la nostra història per decidir què volem ser. Però cal
ser valents i no deixar-nos endur per les amenaces d’un Estat que
no accepta la pluralitat i que voldria esborrar-nos del mapa com a nació.
Si els catalans decidim
democràticament constituir-nos en un nou Estat de la Unió Europea,
ningú ens podrà negar el nostre legítim dret a tenir veu pròpia
al món.
Tinguem-ho clar: Si
volem seleccions esportives pròpies, no perdem més el temps, declarem
des el nostre parlament l’Estat de Catalunya.

Peró no aconseguirem mai tenir un estat propi amb els polítics que tenim ara al parlament de Catalunya. Hauran de ser altres polítics, que creguin fermament en la llibertat dels Països Catalans, qui declarin des del "nostre parlament" l'ESTAT CATALÀ.