|
|
Articles d'Opinió - Democràcia
|
|
|
La desafecció i el sistema electoral |
|
|
|
|
| Carles Alay |
| Associat a Reagrupament |
Sobretot amb
els últims casos de corrupció s’ha posat de moda la paraula
que va emprar el president Montilla. No sóc el primer que ho diu, però
no entenc el motiu pel qual es reclama, també des de Reagrupament,
l’aprovació d’una llei electoral catalana. És cert que no hem
aprovat la nostra pròpia llei i que ho hem de fer, però no veig que
tingui res a veure amb la desafecció ni sembla que, com a sinònim,
amb l’abstenció.
Crec que l’abstenció
és el resultat que a molta gent no li interessa la política, de la
mateixa manera que a mi no m’interessa el futbol. Naturalment, també
hi ha molta gent que no vota com a forma de càstig per als polítics,
uns per castigar un partit, d’altres per castigar-los a tots. Això
no vol dir que no s’hagi de fer res perquè la política interessi
als ciutadans, o més ben dit, perquè s’interessin pels polítics
actuals i pels seus partits, però reformar la llei electoral o aprovar-ne
una pot agradar a uns i desagradar a uns altres, igual com passa ara
i sense que això signifiqui que es redueixi l’abstenció.
Aleshores,
el problema de l’abstenció és independent del sistema electoral
i cal analitzar-los separadament.
D’una banda,
una part de l’abstenció es produirà sempre perquè la política
no té perquè interessar sempre a tothom. Però probablement el gruix
de l’abstenció es produeixi com a càstig, bé sigui així d’explícit,
bé sigui implícitament perquè és més important, posem per cas,
anar a la platja que anar a votar. I això es deu en part al fet que
no es fa política en el sentit de grans idees, sinó gestió. Ho dic
fonamentalment pels següents motius:
- El que s’anomena
com a partitocràcia actua com una dictadura dins dels partits on mana
l’òrgan jeràrquic superior. Ens oblidem que les actes de diputat
o regidor són de les persones i no de les organitzacions. I ha de ser
així, encara que el sistema actualment vigent fomenti el contrari.
El funcionament dels partits ens ha fet caure a la seva trampa. Entre
tots els fem el joc amb la crítica sistemàtica als “trànsfugues”,
és a dir, a aquells càrrecs electes que canvien de partit o
que faciliten que guanyin les votacions els partits rivals. Per què
hem de criticar un diputat que no segueix les directrius del seu partit?
De debò el volem privar de la possibilitat que digui el que pensa?
Hem de permetre que els aparells del partit sancionin aquell diputat?
Ni parlar-ne! Si no ens agrada que tingui un criteri diferent, o si
“l’han comprat”, ja el sancionarem els ciutadans quan tornem a
votar, però no deixem que el partit li tapi la boca. Tots els partits
es posen d’acord amb el primer i més eficaç instrument que tenen
per tapar-li la boca exigint-li l’acta de diputat o regidor, perquè
els mitjans de comunicació no el cridaran a la consulta electoral següent,
amb la qual cosa eviten les discrepàncies internes. Per tant, no ha
de tornar l’acta de diputat o regidor, però tots els opinadors que
s’han expressat públicament hi han caigut com a babaus.
- Les diferents majories
parlamentàries es limiten a aprovar els textos que els presenta l’Executiu.
Potser abans s’han pactat entre els diferents grups, però tots aquells
diputats acabaran aixecant el dit si el seu representant l’aixeca.
Això vol dir que la resta de diputats o no s’assabenten del que voten
o ho accepten per compromís, és a dir, perquè no els treguin de la
foto.
- El que he dit fins
ara serveix per les llistes que podem votar directament. Però
hi ha tota una sèrie de càrrecs que es voten indirectament. Per exemple,
a les eleccions municipals votem uns regidors i aquests voten altres
càrrecs com els membres dels Consells Comarcals i Diputacions. En aquests
àmbits, els ciutadans no hi tenim res a dir.
- Tot el sistema està
encarat a donar una imatge de grup, ben identificable, i propicia
que tothom actuï com a publicista, limitant-se sovint a preparar
determinades frases per tal que els mitjans de comunicació les repeteixin.
La prova evident són els recursos que tant administracions com partits
destinen a fer-se publicitat, pagada o no. Naturalment que la publicitat
fa que et coneguin i dóna vots, però no veig per què ha de ser diferent
la manera de percebre la política que la d’un determinat producte
que es ven. Sí, es publicita, el conec, potser el compraré, però
no he de seguir necessàriament amb cap interès especial aquella marca.
- Al final, tots aquests
actuen no com a polítics sinó com a gestors. I amb els gestors
passa el que passa amb les grans societats mercantils on la majoria
d’accionistes o no voten o deleguen el seu vot en els gestors; presten
la mateixa atenció als assumptes de la societat que a la política.
Només volen resultats i no s’assabenten de si es porta bé o no l’empresa
fins que té algun problema. Penso que aquest esquema es reprodueix
en els ajuntaments i parlaments en els quals cada ciutadà té “una
quota de participació” delegada en el seu grup. El cas més escandalós
és a la Unió Europea, on l’opinió dels ciutadans no val per a res,
ja que al Parlament hi ha gestors que no tenen influència en les decisions
de la Comissió Europea on qui té la quota de participació és cada
Estat.
Per tant, l’aprovació
d’una llei electoral catalana pot ser convenient però no resol el
problema de l’abstenció. Els principals interessos per aprovar-ne
una han estat per resoldre el problema que no tots els vots valen igual.
Però, alhora, el principal impediment és que es vol que tots els territoris
hi estiguin ben representants. Crec que és la quadratura del cercle:
si els uns guanyen els altres perden perquè tenim la població molt
desigualment distribuïda, per la qual cosa crec que haurem de triar
el sistema que ens sembli menys dolent. No obstant això, sí que crec
que la nostra llei electoral hauria de facilitar que els ciutadans poguessin
participar-hi més. Però no cal que tothom estigui interessat en tot.
A l’hora de proposar la llei, doncs, suggereixo els punts següents:
- Les circumscripcions
electorals les definim nosaltres, fins i tot per Europa, no com ara
que la base és la província per a les estatals, autonòmiques i locals,
i l’Estat per a les eleccions europees.
- Els ciutadans han
de poder participar directament, és a dir, mitjançant referèndum,
en tot allò que vulguin. No es pot admetre que ningú ens limiti el
vot, ni per evitar que se’l desautoritzi ni perquè no entri dins
l’espai competencial català. El nostre vot és sagrat perquè la
sobirania rau en el poble i tota l’estructura estatal existeix
gràcies a nosaltres i per a nosaltres. Sé que aquests dos punts no
es poden fer amb l’actual Constitució, però no estem a Reagrupament
per mantenir-la.
- Igual com es tria
un càrrec, se l’ha de poder acomiadar. No hem d’esperar quatre
anys per rectificar. Als Estats Units hi ha la figura de l’impeachment.
- Les administracions
han de donar els mateixos mitjans a totes les candidatures. No es poden
adjudicar els mitjans en funció dels resultats electorals anteriors
perquè a cada convocatòria electoral es parteix de zero i tothom té
dret a ser elector i elegible i, per tant, tothom té dret a expressar-se
i a informar-se en condicions iguals. Si es donen suficients i iguals
mitjans a tothom, es pot evitar la publicitat addicional i, al mateix
temps, el problema del finançament dels partits.
- Ens hem de plantejar
si determinats càrrecs de gestió, actualment anomenats a l’Administració , poden ser d’elecció directa, si més no entre
els ciutadans afectats (per exemple, usuaris, treballadors, sectors
empresarials...). Seria un instrument més que exigiria transparència
i permetria participar directament en la presa de determinades decisions,
com ara l’increment d’impostos o la realització de determinades
despeses. Als Estats Units són d’elecció directa, com a mínim i
encara que no m’agradin els exemples, jutges, fiscals i xèrifs.
càrrecs polítics
- El Parlament i els
ajuntaments no han de ser unes quotes que s’han de cobrir per força.
En aquest sentit, estic d’acord amb Ciutadans pel Canvi. Imaginem-nos
que en un any es venen a Catalunya, entre totes les marques, 135 vehicles.
S’entén que aquest és el mercat que hi ha. Però, si hi ha creixement
econòmic, potser la gent voldrà tenir-ne dos i, si hi ha crisi, potser
la meitat de gent no en tindrà. Continuaran les marques dient que el
mercat és de 135 vehicles? En política, per què no poden quedar vacants
els escons de la gent que per una o altra raó no hi participa? Quin
dret tenen a adjudicar-se els seus “no vots”?
Finalment,
tot i que és una idea que s’està desenvolupant a Reagrupament, sembla
que s’imposa la idea que s’han de triar els candidats per sistema
majoritari. És a dir, que en una circumscripció es presenta un candidat
per a cada partit i surt elegit només el que té més vots. No hi estic
d’acord. Aquest sistema consolida un sistema de gestors i no de polítics;
un sistema avorrit. Aquest sistema interessa a aquells que ja estan
bé com estan. No vull dir econòmicament, sinó en conjunt, per creences
o per por de perdre. Al contrari del que es diu, l’altre sistema,
la POLÍTICA, interessa a tothom. A uns perquè els agrada i als altres
perquè no els agrada, amb la qual cosa eviten, aquests, que res no
canviï. Si no, pensem en aquells coneguts que afirmen constantment
estar descontents, desencantats, passotes, i recordem com salten
davant determinades propostes o actuacions polítiques.
Per tant, reclamo
el dret a votar una idea política i no una simple gestió. Pot ser
compatible, però no em forceu a triar entre una persona de la qual
potser m’agrada què vol fer, però que no té color com a gestor
davant d’una altra. En la línia de Reagrupament, doncs, seria bo
que poguéssim triar les persones, però d’una determinada llista,
com es fa a Itàlia, de tal manera que pugui ser elegit un simple ciutadà
amb més vots que un Secretari General, i això sol ja atorga una enorme
força a aquest ciutadà davant el partit.
 |
|
|
|
Enquestes
|
Carles, el sistema de llistes obertes no funciona, com s'ha vist a Italia. El sistema majoritari si. No crea un sistema ni de gestors ni estancat ni avorrit. Al contrari, crea un sistema dinamic, obert, que s'adapta amb molta agilitat als canvis socials i on els politics discuteixen de politica, dels ets i uts del que proposen. No es centren a marcar paquet ni a l'"i tu mes" com fan els politics per aqui.