La sensació generalitzada de final d'etapa en la política catalana sembla anar associada amb un clam també molt estès de fer net d'una vegada.

La necessitat de regeneració s'ha reclamat des de moltes tribunes (Carod, Castells, etcètera), però no s'explica prou clarament quin és l'objecte del regeneracionisme i quines les teràpies radicals a aplicar.

Entenc que, com a mínim, hi ha tres nivells de problemes associats a la crisi actual de confiança en el sistema polític català. El primer i més espectacular, és l'evidència de casos de corrupció que posen en qüestió la confiança dels ciutadans en els partits i en les institucions de govern. El segon nivell és el sistema electoral i les seves conseqüències en la representació efectiva dels interessos dels ciutadans. I el tercer nivell ens situaria en la pregunta, que curiosament no un polític, sinó un dirigent civil com Joan Laporta, formulava fa pocs dies: quin país volem? Catalunya ha de decidir –deia– si vol ser un país o una diputació general.

El 2010 farà 35 anys de la mort del nostre petit gran dictador i 30 de les primeres eleccions al Parlament de Catalunya. Els observadors i analistes polítics detecten una situació alarmant. La credibilitat general dels polítics fa aigües: el creixent abstencionisme, sumat a l'augment del vot en blanc, ho palesen. Els vells liderats polítics s'esvaeixen i no apareixen nous líders capaços d'engrescar una societat perplexa i sumida en una doble crisi, l'econòmica i la de perspectives de futur. Els partits susciten dubtes seriosos sobre la seva adequació com a eines eficients de representació, de transformació i d'emancipació. És això la democràcia somniada? Hem passat del mite de l'oasi català a la sospita indiscriminada cap als responsables de la governació i l'administració públiques. En el fons, hi ha un corc que corseca els principis bàsics de confiança en les relacions Catalunya-Espanya, i es diu Estatut. Potser és hora de prescindir de tota mena d'Estatut i tirar pel dret.

El pitjor és que ni els líders ni els partits majoritaris semblen estar a l'altura dels reptes plantejats. Podríem pensar en molts exemples. En recordaré dos. Després de la greu crisi de corrupció municipal a Santa Coloma de Gramenet, l'elecció de la nova alcaldessa ha seguit la inèrcia de sempre: el PSC selecciona i els regidors voten. El segon exemple: al Parlament, Montilla i Mas escenificaven un curiós consens sobre la polèmica llei electoral catalana en base a l'adopció del model alemany, llei ajornada durant 30 anys i que ara voldrien fer aprovar abans de les pròximes eleccions; però els dos dirigents semblaven ignorar que la comissió d'experts havia descartat expressament l'aplicació del model alemany a Catalunya. ¿No s'han parat a pensar quin és el preu de la frivolitat política en la confiança dels catalans?

Ja que se'ns demana de col·laborar en la regeneració, goso aprofitar aquesta tribuna per reclamar tres concretes propostes. Primera: fer net en el finançament dels partits. Resulta incomprensible que en aquest punt negre, assenyalat per tothom, els partits (majoritaris) no hagin estat capaços de posar-se d'acord. Una llei de finançament dels partits és l'única forma de donar transparència als processos electorals i evitar les vies irregulars o delictives de finançament que han esquitxat la gestió de càrrecs públics i són font de sospita permanent. Segona: fer net en les llistes electorals. El clam per obrir les llistes electorals ha estat tan unànime que, finalment, els principals partits han anunciat que podien assumir una llei electoral que equilibrés població i territori. Però no és ara precipitat? Tercera: fer net en la limitació dels mandats. Per regenerar radicalment la política, cal limitar el mandat dels càrrecs electes (de tots o dels principals). Si es tracta de moralitzar i dignificar l'exercici de l'acció política representativa, si es vol recuperar el prestigi i l'afecció dels ciutadans, convé reduir al màxim l'equació entre política i professió.

Finalment, és obvi que el tercer nivell de la crisi política és el més complicat, però també el definitiu. Respondre a la qüestió de quin país volem, significa posar en marxa programes i procediments nous d'autodeterminació. La jornada del pròxim 13 de desembre, amb un centenar de consultes locals previstes sobre la independència, més enllà dels partits i en contra d'alguns d'ells, posa en relleu la magnitud de l'esquizofrènia del país i l'escassa credibilitat que mereix l'actual sistema de partits.

Comentaris (2)