Terrassa. Un divendres de novembre, a quarts d'onze del matí. Parada del peix d'un Mercadona qualsevol. Tot de mestresses de casa fan cua. La nostra protagonista és una dona britànica arribada a Catalunya fa quinze anys. "Posi'm un filet de salmó." "¿Éste le va bien?" "Sí. I li podria treure el pell?" La dona no encerta el gènere del substantiu "pell".
La seva llengua materna, l'anglès, no té flexió de gènere i li costa molt recordar, per exemple, que "pell" és femení però en canvi "pèl" és masculí.
Esclat general d'hilaritat. Totes les clientes del peix hi diuen la seva. Quina gràcia, la guiri, com estripa el català! Probablement en fan broma perquè les posa en evidència. "Yo soy andaluza", s'excusa una, com si ser andalusa i políglota fos incompatible. "Pues yo tampoco lo hablo", afirma una altra. Fan que la nostra protagonista se senti més aviat incòmoda, de manera que calla, agafa el salmó i gira cua. A la parada del peix encara comenten l'anècdota. En español, por supuesto. Totes sense excepció. Com que criden, se les sent des de la caixa. Paga i cap a casa a fer el dinar.
Si volem avançar com a país, hem de començar per reconèixer algunes coses que potser són poc agradables o que ens poden incomodar. Fins i tot, coses que van en contra de la doctrina i l'ortodòxia nacionals comunment acceptades fins ara. Per exemple, que a Catalunya hi ha persones que hi estan empadronades simplement perquè és el lloc on viuen. Hi van arribar fa unes dècades provinents d'Espanya i físicament són aquí però mentalment viuen allà. O bé hi han arribat fa poc, provinents del Marroc, Colòmbia o la Xina.
Algunes d'aquestes persones ni són ni se senten catalanes i ni ganes. Són aquí sense ser d'aquí ni voler ser-ne. Això no ens ha de sorprendre. A tots els països occidentals hi ha ciutadans que no se senten nacionals del país on viuen. I hi tenen tot el dret. A Alemanya, per exemple, hi ha ciutadans que davant d'un Alemanya - Turquia de futbol, desitgen que guanyin els turcs. Fins i tot, gent nascuda a Alemanya, escolaritzada a Alemanya i que paga impostos a Alemanya. Per què hauríem se ser diferents, els catalans? Que potser som més macos que els alemanys? A casa nostra aquestes persones són gent que somriu i diu "yo soy andaluza"; i que quan es parla del català afirmen que "yo tampoco lo hablo" i es queden tan amples perquè els és ben igual. Fins i tot alguns fan befa dels esforços d'una estrangera per parlar en públic la llengua del país.
Hi ha persones -jo no sabria dir ni quines ni quantes, però n'hi ha- que renuncien a identificar-se amb la nació, amb la seva llengua, cultura, història, institucions, drets i llibertats. Jo em pregunto, aquestes persones han de tenir drets polítics? Estic convençut que han de tenir tots els drets civils, faltaria més, que per alguna cosa paguen impostos. Però, poden tenir drets polítics, quan no fan cap mèrit per merèixer-ne? I m'estic referint, molt especialment, als jutges que "el catalán no lo entiendo", als alts funcionaris d'Hisenda o de les corporacions locals vinguts de fora. I, com no, als militars, policies i guàrdies civils que encara viuen i treballen al nostre país.
Pensem-hi.
article publicat a e-notícies
El altre dia a vilanova agafo un taxi. El noi sembla que no m'entén i em parla amb un castellà molt del sur. Canvio al castellà i despres de una estona em diu "yo pensaba que usted quería ir cerca de donde yo estudié parvulario" increïble!