|
Editorial 19: Integració, identitat i cohesió |
|
|
Cap persona no tria on neix. Els nascuts a Catalunya, en termes generals,i com a societat desenvolupada i –comparativament– opulenta, ens podemconsiderar, malgrat la crisi actual, uns privilegiats. I encara hoseríem més si ja haguéssim solucionat el nostre tema pendent.
Però si no s’ha nascut en algunasocietat d’aquestes característiques, es té tot el dret del món abuscar un lloc on prosperar. És un dret humà inalienable. I més quanles desigualtats d’oportunitats són tan grans a escala global. Aquestarecerca, però, comporta el respecte a les lleis i les normes socials de convivència del lloc d’arribada, les quals, al seu torn, s’hand’acomodar progressivament als canvis socials.
L’arribada de centenars de milers de persones procedents d’arreu del món, ha convertit els nostres carrers i places, les nostres ciutats, pobles, districtes i barris en veritables mostres de pluralisme lingüístic, religiós, ètnic, etc. Com a exemple, a l’àrea metropolitana de Barcelona, avui en dia es parlen centenars de llengües de tot el món. El mateix es pot dir, si fa no fa, d’altres àrees intensament poblades: les de València, Alacant, Palma, el Vallès, etc.
En moltes comarques, les capitals i les segones i terceres ciutats registren un creixement significatiu de la població en gran mesura per l’empadronament massiu d’immigrants. Això repercuteix clarament en àmbits com el comerç, l’habitatge, els serveis socials, sanitaris o educatius, per posar els exemples més obvis.
Fins que no assolim la independència, la gestió dels fluxos migratoris estarà en mans de les autoritats espanyoles. I aquestes ja han demostrat fefaentment que tenen una agenda política pròpia en aquesta matèria que no beneficia precisament els nostres interessos com a nació. Els governs autonòmics, en termes generals, juguen en aquesta qüestió com a meres comparses. Sovint es limiten a fer de palmeros de les decisions preses a Madrid. Pel que fa als poders locals, certament tenen un protagonisme més rellevant, però sovint han d’afrontar situacions sobre el terreny que els porten a improvisar o a agafar-se a la desesperada a programes o ajudes estatals generosament finançats, de manera que el govern espanyol aconsegueix disseminar els seus plantejaments polítics a través del teixit capil·lar que, metafòricament, són els ajuntaments.
Únicament la independència ens permetrà disposar d’aquells recursos i capacitat decisòria que ens posi com a mínim al mateix nivell que moltes nacions que ja a hores d’ara desenvolupen programes d’admissió d’immigrants d’acord amb les seves necessitats productives i socials, però també d’acord amb els seus valors ètics i polítics. I tenint sempre present l’impacte que té en les poblacions d’acollida.

|
Vaja, sembla que t'has oblidat de citar entre els "exemples més obvis" que els immigrants repercuteixen molt significativament en l'increment de cotitzants a la seguretat social i en l'increment de la natalitat de la nostra població, una de les més envellides del món.