Són temps de tempestes a la majoria de partits polítics. A casa uns i altres es retreuen pràctiques poc ètiques mentre que a l’estat el Partit Popular s’esquinça i cap cortina de fum ho pot evitar.
L’eurodiputat del PP, Santiago Fisas, declarava creure en la unitat lingüística dels Països Catalans mentre els seus companys de partit es bufetejaven a València i fins a Madrid. Fisas ha reconegut que “una persona de Perpinyà també és catalana”, és una cortina fumejant o un brot verd en mig del desert?.
Sigui el que sigui, Fisas s’ha desmarcat de la línia oficial del PP, s’ha compromès a treballar per l’oficialitat del català a les institucions europees i ha criticat que el català es parli al Senat “d’una manera simbòlica, un parell de vegades l’any”. Fisas s’ha il·luminat en mig de la foscor del PP i ara queda esperar si el seu destí serà el d’una anècdota, el d’un ex eurodiputat popular o el del polític que va començar a canviar el partit de José María Aznar.
A Barcelona però, qui il·luminava era el president del Barça Joan Laporta. Amb torxa a la mà i un discurs ben preparat, va assistir a l’homenatge al president Lluís Companys, afusellat fa seixanta-nou anys al castell de Montjuïc. El president blaugrana va pronunciar un discurs purament polític on cridava els catalans a “aixecar-se” davant els qui “tracten Catalunya amb intransigència”.
Laporta feia el seu discurs al costat del president d’ERC, Joan Puigcercós. Alguns diuen que un dia ho farà al costat del president de Reagrupament, Joan Carretero, però el que importa avui és que un nou patriota declarat treballa pel renaixement de Catalunya. En poc temps el personatge de Laporta al Crackòvia farà el salt a Polònia i amb el temps, el desert català esdevindrà bosc.
No es trencará del tot però, si el maestratge de la linia dura el va portar a unes tèssis mesiàniques que feien avergonyir als liberals, els escandols de corrupció a nivell nacional han estat la gota que fa vessar el got.