Ens trobem en un cafè molt concorregut de Puigcerdà. És puntual, però tarda alguns minuts a travessar la sala fins a la meva taula. Molts veïns l’aturen, la majoria per donar-li ànims de cara al repte que encapçalarà els propers mesos. Altres, simplement fan algun comentari poc simpàtic en referència als resultats d’ERC en els darrers comicis.
JC:
Bon dia. Noi, perdona però és que m’enganxen i…
JCR:
Ets molt popular, aquí a Puigcerdà…
JC:
Home, vaig fer d’alcalde durant vuit anys i quatre mesos fins que
em vaig incorporar al govern de la Generalitat. I el fet de treballar
com a metge de capçalera a l’Hospital des de fa una pila
d’anys també fa que molta gent et conegui.
JCR:
Vas ser alcalde amb majoria absoluta? Històricament els
resultats electorals a Puigcerdà no apunten que sigui cap mena
de feu nacionalista…
JC:
Al primer mandat, ho vaig ser en franca minoria. Hi havia dos blocs
antagònics de cinc regidors que es disputaven l’alcaldia i
nosaltres, amb tres regidors, érem al bell mig. Després
vam encadenar dues majories absolutes i ara una tercera, no sent-hi
jo. Crec que hem fet una feina que ens han reconegut, per això
els veïns ens han premiat amb la seva confiança per tres
cops consecutius.
JCR:
I durant tot aquest temps, per què vas seguir fent de metge,
quan la majoria d’alcaldes de capitals de comarca no ho fan?
JC:
Sempre m’han semblat negatives les dedicacions exclusives a la
política. Crec que s’haurien de limitar molt més.
Entenc que només estan justificades quan l’altíssima
dedicació ho faci imprescindible. M’explico: tothom sap que
l’alcalde de Barcelona, posem per cas, ha de tenir dedicació
exclusiva, perquè no pot compatibilitzar amb la vida laboral
la tasca de gestió i representació que ha de
desenvolupar. Ara, jo crec que la majoria d’electes de les
institucions locals i supramunicipals haurien de continuar
treballant, excepte els membres del Govern de la Generalitat i potser
d’alguna gran corporació municipal… No fer-ho no és
bo per l’Administració, ni pels administrats, ni pels
mateixos polítics.
JCR:
I deprés de la segona majoria absoluta, reps una trucada per
proposar-te com a Conseller de Governació. Qui et va trucar?
JC:
A mi em va nomenar i cessar en Joan Puigcercós, encara que els
decrets els signés el president Maragall. Va ser qui em va
proposar i qui va permetre que em cessessin, seguint les ordres del
PSOE al PSC. Però bé, jo ja fa molts anys que sé
com funciona la política i no passa res. L’endemà
vaig tornar a l’Hospital de Puigcerdà.
JCR:
Quines van ser les millors aportacions que vau fer des del
Departament?
JC:
La primera cosa que va canviar, així ho han reconegut la
immensa majoria d’alcaldes de Catalunya, és que vam tractar
tots els ajuntaments tan sols en funció de les seves
necessitats, sense cap mena de sectarisme, fent una política
d’Estat amb majúscules. El meu equip i jo enteníem
que tots els municipis eren pobles i ciutats de Catalunya. Si ets
“ministre” d’un govern nacional has d’intentar ajudar tothom,
no sols els teus.
En
el tema de la funció pública, vam tancar un acord que
encara està vigent amb els sindicats dels funcionaris de la
Generalitat per començar a treballar aquests cossos com un
instrument d’Estat. Vam impulsar una sèrie de processos
selectius que feia anys que estaven aturats i vam fer el Llibre Blanc
de la Funció Pública, en el qual per primera vegada es
feia una diagnosi i proposàvem un full de ruta perquè
l’Administració nacional millorés la seva manera de
funcionar, la seva eficiència. Ara, per motius que tots
imaginem, ha quedat guardat en un calaix…
JC:
I la llei electoral i l’ordenació territorial, per què
van quedar al calaix?
JCG:
En primer lloc, la Conselleria que tenia les competències en
aquest àmbit era la de Relacions Institucionals i
Participació, però nosaltres vam decidir que hi havíem
de participar des del primer moment per defensar els interessos del
territori i no deixar-ho en mans de la gent d’Iniciativa, que tenen
un model de Catalunya no molt metropolità, sinó
exclusivament metropolità. Nosaltres vam redactar propostes de
llei sobre aquestes matèries perquè es discutissin al
govern, però Joan Saura va preferir crear dues comissions i…
Nosaltres vam treballar molt, vam fer molt territori, perquè
Esquerra tingués veu i propostes, perquè aquestes lleis
que transcendeixen un govern i un partit tiressin endavant. Però
va faltar visió d’Estat, com en el passat. Per això
en aquest país encara no hem estat capaços de tirar
aquestes lleis estructurals endavant.
JC:
I un bon dia et cessen per dir quelcom que avui repeteixen els
principals líders dels partits nacionalistes catalans: que
Zapatero és un “demagog espanyolista”. Sabies que
acabaries cessat, després d’aquella entrevista?
JCG:
Bé, jo sabia que em cessarien, independentment d’aquella
entrevista, perquè m’havia enfrontat durament amb els
socialistes i IC-V per multitud de temes, no sols els que hem
comentat abans, perquè vaig constatar que la meva visió
de Catalunya –i dic la meva, perquè em pensava que era la
d’ERC i després vaig constatar que no ho era- és a
les antípodes de com entenen ells el país, i això
ja m’havia situat en una posició fràgil.
JC:
Et vas sentir recolzat pel partit en aquell moment?
JCG:
I tant. Pel partit, sí. Per la direcció del partit, no.
Així com vaig rebre molts suports de militants d’arreu, vaig
començar a constatar que en alguns temes clau de país,
la visió dels dirigents era més pròxima als
socialistes que al que sempre havia defensat ERC.
JC:
Alguns vau començar aleshores a pensar que les coses no
rutllaven. Què vau fer?
JCG:
Bé, vam començar a parlar amb gent del partit perquè
no veiem clar acceptar les tesis dels socialistes, amb la Llei
electoral, amb el desenvolupament de l’àrea metropolitana
ajornant l’ordenació territorial o la fragmentació de
competències en temes com l’educació o els serveis
socials a favor dels Ajuntaments amb l’objectiu d’afeblir la
Generalitat. Temes, aquests darrers, que són nacionals, en què
els Ajuntaments han de seguir treballant i col·laborant, però
no amb el model socialista.
I,
sobretot, el tema de l’Estatut…
JC:
Divergies quan encara eres al govern?
JCG:
Bé, això és un fet. L’Estatut del 30 de
setembre per un independentista no era per tirar coets, però
en qualsevol cas era el punt al qual havíem pogut arribar com
a país. Quan, ja amb l’Estatut retallat, la direcció
aposta primer pel sí, després pel sí crític,
després pel vot nul polític…
En
aquest punt alguns ens plantem i demanem el no. I el més
important, que decideixi la militància. La federació de
l’Alt Pirineu és la primera que demanà el no; a
continuació s’hi afegiren agrupacions locals, comarcals,
regionals i això ens portà a les assemblees en què
democràticament pogué decidir la militància.
Encara que alguns de tant en tant gosen dir que hauríem
d’haver votat que sí…
JC:
I després el Manifest d’Almoster…
JCG:
Sí. A la vista que l’estratègia d’ERC no funciona,
que no anem a cap Estat Federal, que l’associació amb
l’esquerra espanyola no ens porta enlloc, demanem un Congrés
per revisar aquesta estratègia. Ens responen que tot va molt i
molt bé i que cal deixar passar aquest cicle electoral. I ara
anirem a un Congrés que com a partit afrontem amb molta més
feblesa que si l’haguéssim fet el 2006. No seríem on
som…
JC:
I més tard neix el Reagrupament.cat. Com sorgeix la idea?
JCG:
Amb el pacte instantani del segon tripartit veiem que encara ens
satel·litzem més respecte al PSC que en el primer.
Només parlem de patriotisme social i pluja fina i tota la
resta s’ajorna. Els màxims dirigents del partit entren tots
al govern dient que no parlaran mai més de res que no sigui
gestió i gestió, d’alguna manera assumint la tesi
dels pensadors espanyolistes catalans: que la gestió del dia a
dia és l’únic que interessa a la gent i el tema
nacional, no.
És
en aquest moment que decidim constituir un corrent crític
seguint els estatuts del partit, encara que la direcció a
hores d’ara encara no els hagi volgut respectar i reconèixer-nos.
Automàticament
som acusats de carlins, cavernaris i primitius, la qual cosa resulta
curiosa, perquè construïm el corrent a través
d’Internet, d’una pàgina web que ens permet posar-nos en
contacte amb els militants i començar a rebre moltes
adhesions, fins arribar al miler de militants que creuen que les
coses no van tan bé com ens expliquen.
JC:
A la conferència nacional Rcat va obtenir uns resultats
modestos, escassament un 23%. A què ho atribueixes? La fruita
no era prou madura?
JCG:
Bé, gairebé una quarta part no és un mal inici.
Sobretot quan ens enfrontàvem a camp obert amb una direcció
que era jutge i part, que es feia les normes al seu gust, que
s’assegurava que determinats militants s’inscrivissin i acudissin
i que té molta gent treballant 40 hores a la setmana que els
ajuda. Nosaltres som gent amb la vida laboral fora del partit, que
podem competir amb idees, però que no tenim certs recursos
humans i econòmics.
El
més esperpèntic de tot plegat és que diuen
públicament que accepten el 90% de les demandes dels crítics,
però després en fan cas omís. Per exemple,
accepten incorporar persones independents de reconegut prestigi com a
sobiranistes a les llistes del Congrés i acaben no fent-ho. O
anant més enllà i a Lleida, col·loquen un cap de
llista que no tenia el suport majoritari de la militància,
aparcant el candidat més recolzat en assemblea.
JC:
I ara després d’aquests resultats electorals, què?
Després d’haver patit una davallada a les municipals i una
fallida sense matisos a les eleccions d’Espanya, veus el partit
preparat per un canvi?
JCG:
Bé, hi ha una altra opció. A mi a l’escola franquista
em parlaven de la resistència de Sagunt i Numància
contra cartaginesos i romans, que van arribar a la immolació i
van passar a la història com uns herois de la resistència.
Els militants poden optar per seguir defensant una direcció
que diu que té raó i que tot el que ens passa és
culpa de la gent, que és ruca i no ens entén, o fer
canvis com fan tots els partits normals quan veuen que perden suport
estrepitosament.
Podem
tornar al que és l’estratègia que motiva l’existència
d’ERC. Créixer i fer xarxa entre tots els catalans que no
vulguin acceptar el tracte colonial espanyol. Tenim capacitat per
créixer, no tornant al passat sinó a la nostra
ideologia de debò. Fer una rèplica de l’esquerra
catalanista i prou no cal. Estem molt ben representats. No li cal
tres opcions, a la gent.
JC:
Es rumoreja que molts càrrecs electes t’han trucat els
darrers dies per prometre’t un suport massiu a les seves seccions
locals, atemorits perquè l’actual estratègia d’ERC
enfonsarà els seus projectes locals. Què els has
aconsellat?
JC:
No en vull parlar gaire, d’això. Jo els he respost que
nosaltres no venim a fer mal al partit ni a defenestrar ningú.
Venim a fer el que es fa a tots els partits normals quan les coses no
van bé: canviar les estratègies i els qui les executen,
sense cap mena de traumes, d’una manera tranquil·la.
El
PSOE, tan admirat per la direcció actual, ha canviat sovint de
lideratge els darrers anys: González, Almunia, Borrell,
Rodríguez…
I
això és la normalitat. El que no és normal és
pensar que determinats càrrecs són vitalicis. Quan un
ha arribat al final d’una etapa, quan el seu projecte ha tocat
fons, com passa a la vida normal, la gent dimiteix i altres se’n
fan càrrec.
L’actual
direcció ha fet coses bones, ha tingut èpoques
brillants, han aconseguit que el partit cresqués estant a
l’oposició, cosa que té molt mèrit, però
fa 5 anys que han tocat sostre i van de caiguda.
JC:
Desgranem, doncs, aquest canvi tranquil. En què ha de canviar
l’organització interna d’ERC?
JCG:
En primer lloc hem de voler ser un partit majoritari. I això
passa per no deixar de banda aquells que no són exactament com
tu voldries, però comparteixen l’objectiu d’assolir la
independència. ERC ha de ser un partit obert a la societat i
per tant cal obrir-lo a gent de fora d’aquests grupuscles que fa
vint anys que tenen responsabilitats a la direcció i dotze que
la controlen. Aquestes dinàmiques sectàries d’una
colla que sempre es donen raó els uns als altres acaben
malament.
S’han
de buscar fórmules amb l’ajuda de les noves tecnologies
perquè no sols els militants puguin participar i expressar-se
més, sinó que persones i agents de fora del partit que
ens puguin ser afins tinguin facilitats per apropar-se a nosaltres i
ajudar-nos en la construcció nacional.
A
Catalunya, la transició va reforçar els partits en
detriment dels moviments cívics per contribuir a consolidar el
nou marc vigent amb el resultat que ara tot passa pels partits i per
unes cúpules molt selectes. Cal tornar a fer política
de debò als barris, que la gent se senti copartícep de
les decisions del poder públic. Aquest era per a mi el discurs
de les mans netes que també ens va aportar molta gent. Alguns
diuen que només vull que ERC parli de la independència,
però el que hem de fer és parlar de tot allò que
prometíem i hem deixat enrere, com certes formes de fer
política, com el rigor i l’austeritat en la despesa pública,
etc.
També
hem de posar al dia, compilar i aclarir els estatuts i tota la
normativa interna del partit. Hem d’apostar per limitar a dos
mandats de quatre anys tots els llocs de la direcció (i sense
picaresques de canvi de cadira i tornem-hi) i separar totalment
càrrecs de partit i de govern fins que no siguem independents.
En
resum, preparar un instrument no tan sols per a la gestió,
sinó per alliberar al país i per sumar gent a aquest
projecte. I això passa perquè el partit treballi amb
aquesta òptica i perquè situï a les institucions
la gent de més vàlua personal i professional per
desenvolupar les responsabilitats que li pertoquin, no primant els
més fidels sinó buscant els millors.
JC:
I mantenir l’assemblearisme?
JCG:
I tant. El dia que no capiguem en un espai per fer una assemblea
general (el gran argument del senyor Vendrell), ho farem mitjançant
les noves tecnologies, vot a través d’Internet,
videoconferència, etc. Avui tenim unes eines excel·lents
-que abans no teníem- per continuar sent un partit més
democràtic i participatiu que els altres. S’ha de mantenir
aquesta pàtina de radicalitat democràtica i
republicanisme que a la primera de canvi hem perdut.
JC:
I l’estratègia del partit? En privat, membres de l’actual
direcció en comptes d’aportar propostes per sortir de
l’atzucac que vivim diuen que si guanyes tu, portarem Catalunya a
les urnes de nou i ens acabarem d’enfonsar. Què respons a
aquesta brama?
JCG:
I en públic, en diuen de més gruixudes. Com ara que som
gent de trinxeres que volem anar a l’oposició…Cosa que em
fa força gràcia, perquè jo encara no sé
què és estar a l’oposició. No tinc cultura
d’oposició perquè entre altres coses no hi he estat
mai. Jo tinc cultura de govern. Sempre he dit que els partits s’han
fet per governar. Ara, governar no vol dir “estar al govern”. Vol
dir dur a terme algunes de les teves propostes ideològiques i
compartir la responsabilitat, no escalfar les cadires mentre altres
dirigeixen el país.
Si
guanyem el Congrés, no serem els qui l’endemà
portarem el país a unes eleccions anticipades. Ara bé,
davant de temes fonamentals de país com la sentència
del Constitucional sobre l’Estatut o la negociació d’un
finançament que acabi amb l’espoli fiscal, o altres coses
com que es pugui seguir veient TV3 al País Valencià, no
serem uns convidats de pedra com ha passat els darrers temps. No
portarem el país a unes eleccions perquè som
responsables, però no permetrem que sent ERC al govern, la
Generalitat acati decisions que vagin en contra de Catalunya.
JC:
L’estratègia del Congrés de Lleida deia que si
donàvem suport als socialistes l’independentisme creixeria
gràcies al denominat patriotisme social de pluja fina.
Reagrupament.cat vol seguir apostant per aquesta estratègia?
JCG:
A veure, des d’un punt de vista estratègic estem convençuts
que l’aposta pel tripartit és un fracàs. Per tant, si
depèn de nosaltres, no repetirem aquesta fórmula fins
que ens acabi d’ensorrar. ERC ha de créixer al cinturó
metropolità. És on hem de créixer, bàsicament
perquè hi ha molta gent. Sempre ho he defensat, però no
hi podem anar amb els mateixos postulats que els socialistes i
Iniciativa, perquè ja se’ls saben i sempre preferiran votar
la marca original.
Hem
d’acostar-nos a la ciutadania d’aquestes zones del territori amb
un discurs desacomplexadament independentista. I en català. Jo
crec que podem arribar-hi, perquè precisament aquests sectors
de població tenen menys complexos que molts “catalanets de
tota la vida”. Els hem d’explicar sense matisos que són
catalans de primera divisió, però que han d’entendre
que els seus interessos i els dels seus fills estan vinculats a les
nostres possibilitats d’autogovernar-nos.
Rebutjo
frontalment aquell discurs socialista que, de manera encoberta, vol
fer entendre a certa gent que encara no són catalans, que no
se’ls vol posar en conflicte, explicant-los amb xifres i dades com
se’ls està maltractant pel fet de viure i treballar a
Catalunya.
JC:
I si en els grans temes que té el país per davant
(Estatut, finançament, etc.) les coses van mal dades, caldria
buscar solucions parlamentàries?
JCG:
En un pacte patriòtic pel finançament, pel respecte a
les decisions preses a Catalunya i per avançar cap a
l’exercici del dret a decidir, ERC hi hauria de ser sempre. El que
faltaria és trobar socis que apostessin per això…
JC:
Creus que és hora de tancar les ferides entre els
nacionalistes i encetar una nova etapa?
JCG:
És evident que la nostra ideologia i la nostra estratègia
no han de coincidir amb la de ningú altre. Però també
és evident que per aconseguir la independència hi ha
d’haver molta gent que se sumi al projecte. Gent diversa, del
“rector de Vallfogona” a la gent del món de la faràndula.
És evident que no pots admetre això i a la vegada
aspirar a liquidar els que tens més a la vora, des d’un punt
de vista ideològic. Tenint clar que som adversaris en els
comicis municipals o al Parlament, això no pot treure que, per
qüestions bàsiques de país, tots els nacionalistes
hem d’anar junts. Si tu vols que el teu barri vagi bé el que
no pots fer és estar barallat amb els teus veïns del
barri del costat i intentar convèncer els que estan més
lluny, els de l’altra banda de la ciutat.
Admeto
que tot això és difícil. Quan veus discursos de
gent com Duran i Lleida, creus que costarà… Però no
s’hi val desistir com ho han fet els actuals dirigents.
JC:
El fet que els membres d’RCat tingueu vida laboral fora del partit
us ajudarà o serà un “handicap”? Podreu parlar més
clar, sabent que no us jugueu el sou?
JCG:
Parlar clar, hem parlat sempre clar. I és evident que tenim
desavantatges. Joan Puigcercós ja ha anunciat que deixa la
gran responsabilitat que ostentava per dedicar-se a fer-se campanya
interna dins el partit. Nosaltres som gent que la majoria de les
nostres hores hàbils les passem treballant, com la gent normal
i corrent.
JC:
Es rumoreja que intentarem grup al Congrés amb IC-V i IU.
Creus que ens ajuda, a Catalunya, dissoldre’ns entre les cendres
dels comunistes i la denominada esquerra “pija”?
JCG:
El que ens va molt malament és pervertir allò que han
decidit els ciutadans. Si els ciutadans han decidit que només
tenim tres diputats i hem d’estar al grup mixt, nosaltres hem de
fer això. A picar pedra des del grup mixt. I cal tenir en
compte que la gent no ens ha deixat de votar només per l’error
d’haver donat suport incondicional al president Rodríguez,
sinó pel que passa aquí; de la mateixa manera que vam
passar d’un diputat a vuit no perquè el que teníem ho
fes molt bé, sinó pel que passava aquí, a
Catalunya. Això és el que ens ha de fer reflexionar i
ajuntar-nos amb perdedors absoluts com IU, vaja, això fa pudor
de mort…
JC:
Si tinc un amic que es confessa liberal i independentista, què
li dic? Que es conformi amb el regionalisme de CiU? Que a ERC no el
volem?
JCG:
Jo crec que a ERC hi ha de caber tothom que sigui profundament
demòcrata i que vulgui la independència. El teu amic
liberal hi hauria de caber. I si fos socialdemòcrata, també.
I si fos socialcristià o democristià o centrista,
també. Fins i tot si digués que no hi entén
gaire de política econòmica i social, però que
vol la independència, també. Si aquí del que es
tracta és que aconseguim alliberar el país! Una vegada
ho fem, cadascú que voti el que li sembli més
convenient, en funció d’altres criteris i preferències.
En
els seus inicis ERC ja va ser un partit molt plural, amb els
federalistes republicans, la gent de l’Opinió, la gent
d’Estat Català. El que no pot ser és que ara vulguem
deixar de ser plurals per ser un grup monolític d’esquerres.
Em sembla francament absurd. No voler determinada gent al partit per
una puresa ideològica, que actualment a Europa no té
sentit, és una bajanada.
És
evident que la nostra gent, com en certa manera li passa al país,
bascula cap a l’esquerra o més ben dit cap al
centreesquerra. Perfecte. Ara, els que simpatitzen amb l’esquerra
autoritària de Castro, Chávez, Correa i Morales, per
exemple, per a mi no hi haurien de caber, a ERC.
JC:
I per apostar per la regeneració democràtica, què
en penses de les llistes obertes i la limitació de mandats?
JCG:
ERC hauria de ser qui ho proposés clarament i en fes condició
“sine qua non” per entrar en un futur govern nacional.
Respecte
a la limitació de mandats, jo els limitaria per llei a dos, en
tots els càrrecs electes. Per bé que als Ajuntaments jo
crec que haurien de ser 2 mandats de 6 anys amb una moció de
confiança obligatòria als 3 anys de govern, perquè
4 anys són massa poc per desenvolupar un projecte d’àmbit
local. Tots coneixem aquests alcaldes que s’han passat 20 anys al
govern d’una ciutat i al final això no ha estat bo ni pels
ciutadans, ni per a ells mateixos.
Pel
que fa a les llistes obertes, al Parlament de Catalunya hauríem
de fer 50%-50% de diputats d’adscripció territorial i de
diputats escollits dins la llista oberta nacional de cada partit. A
més això és tenir una visió menys
provinciana del país.
JC:
Com?
JCG:
Els que no viuen a la província de Barcelona no han pogut
votar mai directament a un futur President de la Generalitat.
Ara
pots pensar que el millor presidenciable a la Generalitat seria
“nosequí”, però en canvi no el pots votar. I et
sents obligat a votar algú del teu territori que potser no és
el qui defensarà millor els teus interessos com a ciutadà
de les terres de l’Ebre o de l’Empordà. Plantejar ara un
canvi total seria un daltabaix, però passar a un sistema mixt
és imprescindible per higienitzar el sistema democràtic.
JC:
En ocasions has estat un abanderat de l’oposició a un cert
centralisme metropolità. Creus que ERC també s’ha de
distingir per defensar un territori més equilibrat?
JCG:
Sí. I a mi em semblava que ho feien, fins que com a conseller
vaig veure que no. El que s’escapava de l’àrea
metropolitana era una mica l’àrea folklòrica del
país.
Un
dels incidents més desgradables que vaig tenir amb el
president Maragall va ser quan estaven buscant emplaçaments
per construir presons. Tremp es va oferir, perquè una presó
pot suposar un impacte econòmic molt important en una ciutat
petita: funcionaris, subministraments, etc., i l’alcalde d’allà
hi estava interessat. El president Maragall va dir que era molt
lluny… Lluny d’on?
JC:
Què li vas contestar?
JCG:
M’ho reservo.
JC:
Què creus que és més difícil, que
Reagrupament.cat se’n surti o que el Barça guanyi la Lliga?
JCG:
Les dues coses a hores d’ara estan molt difícils. Jo crec
que és més fàcil que el Barça guanyi la
Champions que la Lliga. I crec que serà més difícil
guanyar el Congrés que fer que, un cop guanyat, ERC creixi amb
molta força a Catalunya els propers anys.
JC:
Bé, pel Barça no hi puc fer gran cosa, però
teniu el meu vot pel proper Congrés.
Entrevista realitzada per Jordi Comas
Membre de Reagrupament.cat
Dóna gust llegir entrevistes com aquesta. És que s'entén tot, és tan clar. Salut!