En els últims mesos s’han produït dos episodis que han situat ERC en un moment crític: en primer lloc, la desautorització de la direcció per part de les bases amb motiu de la decisió sobre el sentit del vot en el referèndum de l’Estatut; a continuació, l’expulsió fulminant del nostre partit del govern de la Generalitat. Tots dos esdeveniments han tingut de rerafons la desorientació que fa temps que caracteritza l’actuació política d’ERC i el seguit de despropòsits que han marcat aquest 2006.

La línia política erràtica de la direcció d’ERC dels darrers dos anys ha aconseguit el que semblava impossible: malbaratar la posició política privilegiada en la que l’havien situat, a Catalunya i a Madrid, els resultats electorals de novembre del 2003 i de març del 2004. En unes altres paraules, la direcció d’ERC ha llençat la clau que els electors van posar-li a les mans, o, més ben dit, després de dos anys de no fer-la servir, la clau s’ha rovellat fins quedar inutilitzable.

A Catalunya, l’actitud de timidesa davant del PSC, partit preocupat bàsicament per l’acumulació de poder, ha fet aparèixer ERC com a còmplice –si no com a actor principal- de l’aparença de desgavell que el President de la Generalitat ha encomanat a l’acció de govern, malgrat que la gestió de la majoria de departaments d’ERC ha estat per damunt de la mitjana del conjunt dels departaments del govern. Massa sovint s’ha confós la necessària lleialtat governamental amb el seguidisme d’un President que només ho és gràcies als vots d’ERC, i d’un partit que va accedir al govern també gràcies a nosaltres, després del fracàs sense pal•liatius d’haver perdut novament, per setena vegada consecutiva, les eleccions al Parlament.

A Madrid, el govern del PSOE ha respost el nostre suport incondicional amb un nivell d’execució irrisori de les inversions en infrastructures, amb ofenses simbòliques com ara la devolució sota condicions inacceptables del Castell de Montjuïc, amb segregació lingüística català/valencià a Europa –i als webs d’algun ministeri- i amb boicots a les seleccions esportives nacionals. Fins el gener passat, s’entenia que la recompensa de Rodríguez Zapatero la tindríem amb l’Estatut i que ERC es podria vantar d’haver propiciat, a Catalunya i a Espanya, els canvis polítics necessaris perquè el nostre país tingués, per primera vegada a la història, un marc jurídic que finalment ens reconegués com a nació.

Però des del moment que l’Estatut va començar la seva tramitació a les Corts espanyoles, la realitat va començar a donar-nos la raó, de manera persistent, als que hem pensat sempre que Zapatero no és res més que un demagog amb bones maneres -espanyolista per suposat. Al final, el seu pacte amb Artur Mas –continuador de l’extens llistat de renúncies del regionalisme conservador- va significar una rebaixa inadmissible de l’Estatut, un incompliment flagrant d’aquella solemne promesa electoral de fa dos anys i mig i una burla al soci lleial a canvi, ara ja es pot dir, de no res.

Tanmateix, el procés iniciat amb el pacte Mas-Zapatero va tenir la virtut de fer evident la feblesa infinita de la nostra direcció, que va protagonitzar, els mesos següents, un esforç estèril per continuar una negociació que els nostres interlocutors espanyols havien donat per tancada una matinada de gener a la Moncloa. Mai no van estar disposats a reobrir-la, ni tan sols per fer els gestos que suplicaven, per sumar-se a l’acord, els nostres dirigents. Incapaços de reaccionar, aquests dirigents no van saber –o no van voler?- aprofitar la mobilització sense precedents del 18 de febrer contra les retallades a l’Estatut. Bona part de la ciutadania evidenciava que l’habilitat tàctica dels protagonistes de l’acord de la Moncloa no podia dissimular el seu contingut, pèssim per als interessos de Catalunya.

La manca de direcció estratègica a ERC va portar-nos a claudicar davant les tesis socialistes en la crisi de govern del mes d’abril i també a la decisió sobre l’opció de vot que havíem de defensar en el referèndum –el ja tristement cèlebre nul polític-, corregida severament per les bases, i va culminar amb la transcendental abstenció en la votació de l’Estatut al Senat. Això últim no només va trair l’esperit de l’opció de les bases pel no, sinó que va implicar afavorir objectivament els interessos dels partits del sí: per què vam renunciar a desmuntar el calendari del referèndum i a fer virtualment impossible la seva celebració abans de les eleccions anticipades –i després ja s’hagués vist-?

Els principals dirigents d’ERC –que mai no han desmentit que tinguessin un compromís amb els socialistes per no propugnar el no a l’Estatut en el referèndum, com han afirmat destacats responsables del PSC- es justifiquen sovint emparant-se en la condició de partit de govern que volen per a ERC, en contraposició al partit de trinxera pel que diuen que aposten els seus detractors dins del partit. Coincidim completament en el fet que ERC ha de ser un partit de govern, però això no pot convertir-se en una obsessió malaltissa per mantenir-nos-hi a qualsevol preu. Ser un partit de govern vol dir, per a nosaltres, mostrar sempre davant els ciutadans i les ciutadanes una actitud de seriositat i coherència, i gestionar les institucions, quan ens correspongui, amb els valors, tan arrelats en la nostra tradició republicana i catalanista, de rigor, eficiència i austeritat en l’ús dels recursos públics.

Lluny d’aquests valors, observem amb preocupació com, en els últims temps, han proliferat en el partit situacions de vulneració flagrant dels estatuts, privilegis personals difícilment justificables i actituds que poden qualificar-se, com a mínim, de poc ajustades a l’esperit del nostre Codi ètic. No és això, sens dubte, el que s’espera del partit en el que centenars de milers de catalans i catalanes han confiat per regenerar la vida política al nostre país.

Per tot el que hem exposat, els que signem aquest manifest creiem que ERC ha de redefinir la seva línia estratègica, recuperant un perfil propi basat en els nostres trets d’identitat més característics: l’independentisme popular, integrador, interclassista, ètic i radicalment democràtic. Gradual però sense renúncies, ambiciós en els objectius i atent als plantejaments socials més avançats, modern i a la vegada profundament arrelat arreu del territori.

La propera tardor se celebraran eleccions al Parlament de Catalunya i s’obrirà un nou cicle en la vida política del nostre país. El fracàs del Pacte del Tinell i l’allunyament entre les bases i la direcció del nostre partit justifiquen sobradament la convocatòria a les bases, mitjançant un Congrés Extraordinari, previst en l’article 33 dels Estatuts d’ERC, que hauria de tenir lloc abans del proper 11 de setembre. En aquest congrés, la militància ha de ser cridada a una reflexió sobre el model de partit, la reorientació de l’estratègia política i la renovació de la direcció.

Un calendari electoral ajustat no és excusa per no afrontar els problemes. Al contrari, no tindria sentit abordar algunes de les qüestions que plantegem després del cicle electoral. La materialització de la nostra crida, n’estem segurs, serà l’esperó que servirà perquè el projecte d’ERC, que és el de tots i totes els que signem a continuació, es rellanci amb més força que mai.

Almoster (Baix Camp), juny del 2006

Comunicat dels impulsors del manifest, “ERC: LA MILITÀNCIA HA DE TORNAR A PARLAR”

Comentaris (0)