|
Articles d'Opinió - Estratègia
|
|
|
La direcció d'ERC "like a rolling stone" |
|
|
|
|
| Pere Torra |
| Associat a Reagrupament |
"Hi havia una època que vesties molt bé,
a la flor de la vida llençaves xavalla als captaires, te'n recordes?
La gent et deia: "-Vigila, nena, acabaràs malament".
Tu creies que feien broma
i te'n fumies de tots.
Ara ja no parles tan alt.
Ara ja no sembles tan orgullosa
d'haver-te d'arrossegar per al teu proper àpat."
Així comença la coneguda cançó Like a rolling stone que Bob Dylan va escriure l'any 1965, que encapçalava el disc Highway 61 Revisited, una obra plena de peces mestres. Però jo no els volia parlar de música sinó de política i potser també de moral. L'altre dia escoltant aquesta cançó, la lletra em va fer pensar de seguida en l'actuació de la direcció d'ERC dels darrers anys. Segurament algú considerarà que he d'anar al psiquiatre, però mirin -sense descartar-ho- he decidit escriure com em va venir aquesta associació d'idees. Els demano perdó, per endavant, però tinc entès que el fet de posar-ho per escrit pot ajudar la teràpia, si em calgués.
Fent el símil amb la cançó, els dirigents actuals d'ERC han tingut una època en què "vestien molt bé": anaven a Madrid i eren elegits diputats revelació, els presidents del Govern espanyol els telefonaven, proposaven eufòrics fer un referèndum d'autodeterminació el 2014 (què se n'ha fet, per cert?), formaven governs a totes les instàncies de Catalunya, tot eren flors i violes...Però va arribar un dia que aquell Govern va caure després que ERC, d'acord amb el mandat majoritari dels militants, en fos expulsada per haver votat contra un Estatut retallat (que encara ho serà més d'aquí poc). A continuació -com tothom sap-, van formar un nou Govern amb els mateixos que els n'havien fet fora feia pocs mesos. Ningú no ho va entendre i molts els vam dir -com a la cançó-: "Vigileu, nois, això acabarà malament".
La direcció d'ERC -com la noia de la cançó- creia que la gent de dins i fora del partit que els advertia feia broma i no en va fer cap cas. Per això van persistir a mantenir Montilla com a president, malgrat que el seu partit (PSOE) no compleix ni l'Estatut retallat, ni els traspassos...o que el TC humiliï els catalans, negant-nos la nostra condició nacional. Quan van començar a arribar fracassos electorals contundents (de 8 a 3 escons a Madrid, gran davallada a les municipals -amb el darrer lloc a Barcelona i una desfeta absoluta a l'àmbit metropolità-, etc.) ja van començar a "no parlar tan alt". Per això, Portabella va fer veure que no entrava al Govern de Barcelona, encara que li voti tots els pressupostos a Hereu; Puigcercós va abandonar el Govern perquè necessitava -segons pròpia expressió- "marcar paquet"; alhora van desar les "línies vermelles" o qualsevol requeriment massa exigent als socialistes perquè van convertir en axioma seguir al Govern Montilla de totes totes, passés el que passés; etc.
Però jo no sóc un dylanià ortodox i encara crec que la direcció té una última opció: encara pot plantar-se de debó davant dels enganys del PSOE. Ara bé, ho ha de fer de seguida -el temps s'exhaureix- i, com en tota negociació, només ho pot fer si està disposat a tot i no posa cap límit a la seva actitud de fermesa.
Si no ho fan, ja saben què diu la tornada de la cançó. És tan clar que no cal traducció:
"How does it feel
how does it feel
to be in your own
with no direction home
like a complete unknown
like a rolling stone?"
Darrers articles de Pere Torra:
 |
|
Segons el Baròmetre de l'Opinió Pública, li dóna un augment de dos punts a ERC!